El gir de Sánchez sobre el Sàhara Occidental: una jugada d'alt risc
La Moncloa s’alinea amb els Estats Units i Alemanya, però paga un preu més car
El Marroc ha imposat les seves condicions en el tancament de la crisi diplomàtica amb Espanya, i fins i tot s’ha permès marcar els temps. Rabat va agafar Madrid per sorpresa divendres a l'esbombar una carta signada per Pedro Sánchez adreçada al rei Mohamed VI que formava part dels moviments diplomàtics discrets que des de fa mesos s’estan fent entre bastidors. El règim alauita deixava caure la bomba: el president espanyol avala el seu pla de convertir el Sàhara Occidental en una autonomia marroquina.
La decisió de Sánchez és contrària al dret internacional (que preveu que la sortida per a l’excolònia espanyola ha de ser un referèndum d’autodeterminació), a tots els seus compromisos previs, al full de ruta de la seva política exterior i a la política que han mantingut tots els governs espanyols els últims 40 anys, des que el règim de Franco va lliurar el Sàhara Occidental, aleshores una colònia espanyola, a Mauritània i el Marroc, que després va ocupar militarment el seu territori. Així va quedar empantanat l’últim procés de descolonització que encara està pendent al continent africà.
Resposta improvisada
La revelació unilateral del contingut de la carta de Sánchez va sorprendre el ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, a Barcelona, i va haver d’improvisar una roda de premsa a la delegació del Govern on es va haver de limitar a confirmar la informació marroquina. “Tot apunta que el Marroc ha fet una jugada a Madrid al fer públic un acord en què Espanya, per garantir la seva col·laboració en temes migratoris i la fi de les disputes territorials, ha acceptat passar per l’adreçador”, apunta a l’ARA Isaias Barreñada, professor de dret internacional de la Universidad Complutense de Madrid.
Els arguments esgrimits per Albares –la necessitat de col·laboració amb el Marroc en el control migratori i que no hi hagi més disputes territorials a Ceuta i Melilla, on Sánchez serà de visita institucional aquest dimecres, i la delimitació de les aigües territorials a les Canàries– no van aportar res de nou. “Tot això ja existia abans, i el govern espanyol no ha pogut aportar cap argument per justificar per què ha fet aquest pas ara”, explica a l’ARA l’analista del món àrab Lurdes Vidal. “Hi ha d’haver factors que van més enllà d’Espanya i que ara no sabem, ni tampoc les conseqüències de la resposta algeriana, que s’han de veure en les pròximes setmanes o mesos”, afegeix.
El subministrament de gas algerià, amenaçat
El gir de Sánchez és d’alt risc. En primer lloc, perquè amenaça el subministrament de gas algerià a Espanya, just ara que la invasió d’Ucraïna dictada pel Kremlin ha obligat Europa a reduir la dependència energètica de Rússia. Un 20% de l’abastiment de gas d’Espanya prové d’Algèria, un percentatge encara significatiu, per molt que s’han incrementat les importacions de gas liquat dels Estats Units, més car i menys eficient. “Sánchez no hauria posat en perill el subministrament de gas algerià sense garanties dels Estats Units”, apunta en una conversa telefònica el periodista marroquí Alí Lmrabet. Fa dues setmanes que la subsecretària d’Estat estatunidenca Wendy Sherman va visitar Madrid, Rabat i Alger i va proclamar que el pla d’autonomia marroquina era “seriós, creïble i realista”. Un plantejament semblant al que va fer fa unes setmanes Alemanya, que té importants projectes de generació d’energia amb hidrogen al Marroc, ara prioritaris per a Berlín quan el projecte del gasoducte Nord Stream 2 està frenat per l’atac de Moscou a Ucraïna.
La sortida "més" creïble
Però en el llenguatge diplomàtic cada paraula compta, i queda clar que el preu que Rabat ha posat a Madrid per la reconciliació és més car que el de Berlín. La missiva de Sánchez a Mohamed VI afegeix un adverbi important: que el pla marroquí de reduir el Sàhara Occidental a una autonomia és el “més” creïble i viable. Un grau més que el llenguatge que han acatat tant Washington com Berlín. La carta, però, no ha estat publicada per la Moncloa ara com ara: fonts del ministeri d’Exteriors ni tan sols aclarien aquest matí a l’ARA en quina data va ser enviada.
Per més que Albares assegurava que Algèria, qui qualifica de soci “fiable”, estava informat del gir de la Moncloa sobre el Sàhara Occidental, el tema toca os a Alger. Per a Algèria, el tema saharaui és una qüestió d’estat, un factor de legitimació interna i un contrapès contra el seu principal enemic regional, el Marroc. La primera reacció d’Algèria va ser titllar el govern espanyol de “traïdor” a la causa saharaui i l’endemà va retirar el seu ambaixador de Madrid. La Moncloa ha aconseguit normalitzar les relacions diplomàtiques amb el Marroc (l’ambaixadora marroquina ja ha tornat a la capital espanyola), però obre una nova crisi amb un soci preferent en l’àmbit energètic.
És aviat per saber si Algèria decidirà tancar l’aixeta del gas a Espanya com a represàlia, ara que els preus del gas tornen a estar pels núvols i tindrà molts clients a Europa disposats a comprar al preu que sigui. “El subministrament de gas algerià a Espanya no està garantit, i cal veure fins on està disposat a arribar Alger amb això”, afegeix Juan Soroeta, professor de dret internacional de la Universitat del País Basc. “Algèria és un aliat tradicional de Rússia, i no farà res que l’enemisti amb el govern de Putin”, afegeix. Per a Soroeta, el gir espanyol es redueix a cedir a un xantatge, i recorda: “L’acord amb el Marroc no és perquè continguin la immigració, sinó perquè deixin de fomentar-la”. Precisament, Espanya ha reprès els vols de repatriació d'immigrants cap al Marroc, segons han confirmat fonts policials a l'agència Efe.
