Misc 26/11/2020

Fronteres

Seria desitjable una cooperació franca, fraternal, federal, entesa com a pacte entre iguals

3 min

La carretera que s'enfila cap a la Val d'Aran serpenteja al voltant de la Noguera Ribagorçana, entrant i sortint de Catalunya i d'Aragó, no saps mai a quin cantó estàs. Però la gent de la Ribagorça, catalans i aragonesos, sí que ho saben i no els amoïna gens. Fa molts anys que d'aquesta línia administrativa no en fan gaire cas, encara que els governs de les dues comunitats fan esforços per reforçar-ne la separació. És absurd remuntar-nos als orígens feudals del comtat de Ribagorça, de com van ser la repoblació després de fer recular els musulmans. Els de la banda dreta del riu se senten i són aragonesos i parlen català.

M'arribo a Bonansa, Noals, Benifons, Fontjanina, Denui, Les Paüls, geografia tan familiar, grafies castellanitzades, però tothom hi parla català. A l'església de Noals diuen missa, càntics i sermó del capellà en castellà, quan surten, tot dones, totes parlen català: el bisbe que mana ara és el de Barbastro, l'església s'ho hauria de fer mirar si vol guanyar adeptes. El català per als governants de Saragossa sempre ha estat un enrenou, l'han vist com una intromissió dels veïns de l'altra banda del riu, i sovint fan el ridícul. Recordem aquella proposta ridícula de l'anterior llei de llengües aprovada pel PP i PAR (2009) que per referir-se al català en deia "Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (LAPAO), modificada l'any 2013 en la qual es parlava d'Aragonés Oriental per referir-se a la llengua catalana, lleis recorregudes, cal dir-ho, per tots els partits d'esquerra d'Aragó. El cas és no reconèixer que aquella llengua és català. No és de rebut que la identitat d'Aragó passi per la confrontació amb el veí, amb qui durant segles ha mantingut relacions culturals, econòmiques, familiars i polítiques.

També en la societat catalana cal un exercici de coneixement i comprensió. Aquests territoris no deriven de la divisió provincial del 1833 com alguns creuen, sinó que aquesta frontera difusa ve de temps immemorials. Si Pere I feia arribar Aragó fins al Segre, el seu fill Jaume I la feia endarrerir fins al Cinca (el Cinca inferior, que el superior està dins el Sobrarb, bressol del regne d'Aragó). Millor, doncs, deixar-ho com està. I tampoc ajuda una visió integrista de Països Catalans, com a futur subjecte polític, que dificulta les necessàries relacions culturals entre territoris de llengua catalana.

Seria desitjable, doncs, un sentit de cooperació entre les dues administracions, la catalana i l'aragonesa, que la gent d'aquelles valls pirinenques, la seva parla (també tot al llarg de la Franja) no se sentin ni menyspreats ni incompresos. Seria desitjable una cooperació franca, fraternal, federal, entesa com a pacte entre iguals, la que portaria que la vida d'aquells valls fos més planera (per exemple accés als centres sanitaris i escolars més propers i accessibles, turisme de muntanya, iniciatives culturals) o que temes enrarits com el del Museu de Lleida fossin resolts de forma racional i justa, assumint els drets de cada part. Potser una col·laboració pirinenca com la que hi ha hagut històricament seria un primer pas.

stats