03/11/2021

La COP26 serà diferent?

4 min

Mentre els líders mundials es reuneixen a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26), a Glasgow, creix el debat sobre el potencial de les fonts d'energia verda. Però la crua realitat, de moment, és que els combustibles fòssils encara representen el 80% de l'energia mundial, el mateix percentatge que representaven quan els governs van signar l'acord climàtic de París, a la COP21, ara fa sis anys. I tot i que moltes economies encara no han tornat al seu nivell de PIB anterior a la pandèmia, el món s’encamina cap a assolir, aquest 2021, el segon augment anual més gran d'emissions de diòxid de carboni mai registrat.

És cert que el recent informe World Energy Outlook de l'Agència Internacional de l'Energia (IEA), que continua sent el patró or de l'anàlisi energètica, és optimista i posa l’èmfasi en el que es pot fer per limitar l'escalfament global. Però al mateix temps, "mantenir la porta oberta als 1,5 °C" sembla implicar mobilitzar tantes parts, tantes innovacions, tantes adaptacions i, sí, tants sacrificis, que costa veure com podrà ser factible sense fixar el preu global del carboni que tants economistes consideren necessari. En particular, un impost al carboni incentiva i coordina simultàniament els esforços de reducció d'emissions i assigna recursos en conseqüència, d'una manera que els planificadors estatals simplement no poden aconseguir.

La idea d'un impost al carboni continua sent un anatema polític als Estats Units; va passar breument al primer pla en les recents negociacions pressupostàries, però va desaparèixer ben ràpidament. En canvi, el president Joe Biden promourà una combinació de mesures, com ara un canvi als cotxes elèctrics i la fi del desenvolupament dels combustibles fòssils, que són majoritàriament bones idees, però que juntes són molt més cares i menys eficients que un impost sobre el carboni.

La Unió Europea, amb el seu règim de comerç d'emissions (una alternativa a un impost sobre el carboni), ha avançat més en la fixació de preus del carboni. Tot i això, actualment l'esquema cobreix només al voltant del 50% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle de la UE i ofereix moltes bonificacions de manera gratuïta. No és estrany, doncs, que els responsables polítics de les economies emergents i de baixos ingressos reaccionin de manera tan cínica quan se'ls demana que s'arrisquin a frenar el desenvolupament econòmic dels seus països per ajudar a combatre el canvi climàtic. Molts d'ells es pregunten per què els acords globals sobre el clima no empenyen tots els països a assolir nivells similars d'emissions per càpita.

Fins i tot si s'aconseguís un impost global sobre el carboni com per art de màgia, el món encara necessitaria un mecanisme per transferir recursos i coneixements a les economies en desenvolupament per evitar que es converteixin en els principals emissors del futur. He promogut la idea d'establir un Banc Mundial del Carboni dedicat a acollir coneixements tècnics, facilitar l'intercanvi de bones pràctiques i ajudar a canalitzar centenars de milers de milions de dòlars en subvencions i préstecs als països amb ingressos més baixos.

Que ho comprin els països en desenvolupament és essencial. El carbó, que representa el 30% de les emissions mundials de CO₂, és barat i abundant en països com l'Índia i la Xina. Tot i que 21 països s'han compromès a eliminar gradualment l'energia provinent del carbó, gairebé tots són a Europa i només representen al voltant del 5% de les centrals elèctriques de carbó del món. La recent promesa de la Xina de deixar de construir noves plantes de carbó a l'estranger és un bon començament. Però la mateixa Xina produeix més de la meitat de l'energia de carbó del món, i molts altres països, com el Vietnam, presumiblement ara construiran més centrals de carbó pel seu compte.

A més, fins i tot amb un impost sobre el carboni, els reguladors encara hauran d'abordar una infinitat de qüestions, com ara decidir on es poden construir turbines eòliques, com es poden eliminar gradualment les plantes d'electricitat de carbó heretades i fins a quin punt es pot utilitzar el gas natural com a font d'energia de transició. Com que l'eòlica i la solar són fonts d'energia intermitents, hi ha un argument fort per a una nova empenta per augmentar l'energia nuclear.

Els partits polítics verds poden horripilar-se davant d'aquesta idea, però el relat climàtic ha de casar amb el relat energètic. Assolir emissions de CO₂ zero l'any 2050, moment en què el món podria tenir dos mil milions de persones més que ara, requereix algunes decisions difícils.

Convèncer els responsables polítics i la ciutadania perquè s'enfrontin a aquestes opcions no és fàcil. La manca de vent l'estiu passat va contribuir a la crisi energètica actual a Europa, on ara els líders esperen que el president rus, Vladímir Putin, proporcioni més gas natural a la regió. De la mateixa manera, amb uns preus de l'energia que es dispararan aquest hivern, Biden ha demanat als països de l'OPEP que produeixin més petroli, tot i que la seva administració intenta reduir la producció nacional de combustibles fòssils.

La inversió mediambiental, social i de governança, els defensors de la qual tenen com a objectiu sufocar el capital per a la inversió en combustibles fòssils, ha estat de moda, i durant un temps fins i tot semblava oferir bons rendiments. Però amb els preus de l'energia augmentant de nou, potser ara ja no serà el cas. Però fins i tot si les economies avançades, potser inclosos els EUA i Austràlia, prohibeixen l'exploració de combustibles fòssils, les economies menys desenvolupades encara tindran poderosos incentius per ampliar l'explotació dels seus propis recursos emissors de CO₂.

És encoratjador que l'IEA encara vegi limitar l'escalfament global a 1,5 °C com un objectiu assolible. Malauradament, està en dubte si els esforços polítics per aconseguir aquest objectiu s'escalfaran tan ràpidament com els científics ens diuen que s'escalfarà el planeta. Quan es tracta de cimeres climàtiques, per tant, només queda esperar que la vint-i-sisena vegada sigui la bona.

Copyright Project Syndicate