Cap greu
ALIMENTATS PER LA IMAGINACIÓ, els artistes tenen un peu al passat i l’altre al futur. S’empenyen des de la tradició i sempre són profètics, perquè s’aguanten sobre el buit. L’instrumental és el present, i tal com l’arquitecte no fa servir tècniques superades, l’escriptor té un problema molt seriós si l’idioma no li permet capturar la realitat del seu moment. Així i tot, pot sobreviure. Un dels millors escriptors del XX, Isaac Bashevis Singer, va continuar escrivint en jiddisch quan els parlants d’aquest idioma havien estat ja engolits per les cambres de gas i els supervivents s’havien passat als idiomes dels llocs d’acollida. Com va fer el llatí, l’idioma escrit -o avui retransmès- pot sobreviure una temporada a la mort del mateix idioma, i fins i tot contribuir a encobrir aquesta mateixa mort.
En això vaig pensar quan fa uns dies vaig llegir que el català continua sent cada cop més comprès i menys parlat, tan poc parlat que ja és molt improbable que siguem a temps de salvar-lo. Aquesta comprensió del català ha servit perquè qui vulgui consolar-se es consoli, exactament com qui no vol veure la derrota i rendició dels líders independentistes pot consolar-se pensant que són bona gent. Cada batalla perduda té un cost idiomàtic. L’obsessió castellana d’arrasar l’idioma -el tret culminant d’una civilització- no acabarà fins que no quedi ni l’accent català, i la frivolitat nostra no farà més que esborrar-nos del mapa, com fa sempre tota frivolitat. Si us intriga com mor una llengua, pareu l’orella al voltant vostre o poseu emissores en català. Veureu la desintegració en directe, minut a minut. Res de nou, és veritat, però quan s’acaba el temps la sorra del rellotge sembla que cau més de pressa.
Singer deia que escrivia en un idioma mort perquè escrivia sobre fantasmes, i que com més mort fos l’idioma, més vius serien els fantasmes. Això deu passar ja als escriptors de la meva generació, en el millor dels casos. Som massa grans per canviar d’idioma i, tal com se’ns fa difícil escriure en català sobre segons quines realitats, en un moment donat no podrem tocar la realitat immediata si no és en castellà.
No serà un drama. La llengua és un patrimoni immerescut, per això ens incomoda. Mantenir el català enfront d’un castellanoparlant ens resulta violent perquè acceptem que la nostra llengua és de segona categoria, tal com els polítics i els mitjans ens recorden constantment. Som el país del formigó contra el paisatge i deixarem morir la llengua com deixarem morir el país, per depredar-lo. La bona notícia és que ni ens sabrà greu.
