Artur Mas fent de líder (novament)

Ja ho havia aconseguit dos cops a Madrit (ciutat i concepte). En un esmorzar i en roda de premsa. Faltava la solemnitat. I va arribar ahir al Parlament. Tercera vegada en pocs dies que Artur Mas aconsegueix que molts gensconvergents exclamin: "Aquest senyor és el meu president". Hi havia dubtes de si en ple debat de política general hi hauria espai per a l'èpica. Dubtar-ho és no conèixer Mas. Però, sap el millor? Ell no busca l'èpica, fa el que creu que ha de fer perquè n'està convençut. I aquest convenciment fa que supuri èpica.

Als tres minuts de discurs ja havia convocat eleccions. Patapam! Feina feta. A continuació va llegir-nos el que en l'argot es coneix com "la guia telefònica", o sigui enumerar la gestió del Govern durant l'últim any, perquè, recordem-ho, allò d'ahir era un debat de política general. I per allà al mig, en absència total d'autocrítica i culpant de la majoria dels problemes l'herència rebuda, va col·locar-nos frases i tan sobiranistes com masistes: "En aquest moment cal jugar-se-la per sobre de la comoditat personal", "El poble ha de decidir a qui dóna legitimitats" o "El futur nacional i el model de país van agafats de la mà". A l'hora i vint minuts de discurs, Mas ens comunica que Rajoy va dir-li que dugués el pacte fiscal al Congrés. Llavors el president agafa aire i afirma: "Aquest cop no votarà el Congrés sinó el poble de Catalunya". La bancada convergent i la tribuna de convidats va esclatar en un gran aplaudiment. I quan, després, va dir allò que plegarà un cop "assolits els objectius nacionals", a uns diputats se'ls va posar la pell de gallina i d'altres van emocionar-se (o almenys això afirmaven pels passadissos).

Conclusió? Mas va tornar a exercir de president de la majoria de catalans, va iniciar la cursa cap a la majoria absoluta i va deixar anar el que pot ser l'eslògan de campanya: "Res serà fàcil i tot és possible".