21/07/2020

Em sap greu, no t’ho podré donar just

2 min
Un client paga amb targeta 'contactless'.

S'hi han fixat? Avui en dia, gràcies als algoritmes, els oligopolis i la banca global tenim unes facilitats de pagament que no haurien somiat mai ni els serfs feudals més explotats. Oh! Quanta facilitat! Pots pagar amb pràcticament qualsevol part del teu cos: la cara, la retina, els dits o la veu. Pots pagar des de qualsevol andròmina. Des d’un mòbil, un cotxe, un altaveu o una nevera. I, esclar, pots pagar amb targeta qualsevol cosa. Fins i tot alguns pidolaires de la Xina porten mòbils capaços de recollir l’almoina a través d’aplicacions de pagament. Fa anys que països molt partidaris del control social com Suècia ja treballen per igualar i garantir el dret de tots els éssers humans a poder pagar amb facilitat. No fa gaire, el PSOE també ens avisava que aviat (quan passi la pandèmia, la reconstrucció, la nova bombolla i el pròxim crac i s’acabi l’AVE) Espanya seria una d’aquestes cashless societies. O, dit en bell catalanesc, un lloc sense efectiu.

Puah, que brut i antic! Déu sap per quines contaminades mans duen haver passat aquests cèntims. Amb rebrots arreu i vostès portant a la butxaca aquestes bombes víriques, aquesta virolla infecta amb dibuixos de finestres... És així, la pandèmia ha sigut una ajuda impagable per al nou gran projecte de la gent assenyada: la mort dels diners personals. És que és veritat, si no ets un narco, un rei o un autònom que cobra en b, no tens per què espantar-te que bancs i estats sàpiguen immediatament on i en què exerceixes la teva facilitat de pagament.

Fins i tot un home com Bill Winters ha declarat aquesta setmana que la desaparició de l’efectiu per l’efecte de la pandèmia és inevitable: “El coronavirus viu als bitllets”, va afirmar rotund. Winters sap de què parla, no perquè sigui viròleg sinó perquè ha sigut executiu del JP Morgan Chase Bank. I, doncs, si és bo per a la salut i per als bancs, no veig el motiu per no fer-li cas.

Encara que això crec que tampoc ho resistiré... No ho sé, d’ençà que em miren malament quan trec aquells rebregats bitllets de cinc, més ganes m’agafen de comprar un monederet amb tancament de clic per posar-hi les monedes de dos cèntims i, a l’hora de pagar a la caixa, anar buscant-les lentament entre borrissols, fins a complir aquella vella promesa que en temps dels nostres pares va tenir tanta importància social: “Calla, que ho tinc just”. I els ulls del dependent brillaven i la cua expectant suspenia el continu espai-temps i es feia el miracle: “...amb setanta-dos, setanta-tres i setanta-quatre. Just!”

Oh! Uns ciutadans capaços de ser justos fins i tot al súper, de donar el fraccionari exacte, eren persones capaces d’aixecar un món.

Una altra lluita perduda, Antonio. Com la d’anar a actualitzar la llibreta, em direu. Potser sí. Però ja que tenim a tocar la facilitat de pagament, per què no lluitar per la facilitat de cobrament?

Reconeixement facial per cobrar l’ERTO, empremtes en una pantalla i, nyec, cobrar la dependència. Passar la targeta i rebre l’IMV. Obrir la pupil·la i ingressar la beca. M’estranya que el senyor del Chase Manhattan Bank no en parli.