Això no és un documental sobre Nick Cave

BarcelonaLa de secretària de Nick Cave no és una feina com les altres. Un dia et pot trucar el teu cap i demanar-te que calculis quants dies porta viu. Així va ser com Nick Cave va descobrir que havia començat a enregistrar el seu últim disc Push the sky away exactament 20.000 dies després de néixer. L’anècdota l’expliquen Iain Forsyth i Jane Pollard, dos artistes visuals britànics que han estrenat aquest cap de setmana el seu primer llarg, 20.000 días en la Tierra, una pel·lícula que acompanya Nick Cave al llarg d’un d’aquests 20.000 dies que porta viu. Un dia en què el músic australià s’aixeca, escriu, condueix, va al psicòleg, esmorza amb un amic i veu la televisió. Si afegim fragments d’actuacions en viu, escenes a l’estudi i material d’arxiu semblaria que som davant d’un rockumental canònic, però Forsyth assegura que és justament el contrari: “Si alguna cosa sabíem era que no volíem fer un documental sobre Nick Cave”.

La clau de l’aproximació del film a la figura de Cave és que totes les accions quotidianes que presenta són, de fet, fruit d’una calculada posada en escena. “Per trobar la veritat de vegades cal mentir molt”, comenta Forsyth. En el passat, ell i Pollard van recrear amb actors el famós concert de The Cramps en un psiquiàtric o el no menys mític últim concert de Bowie com a Ziggy Stardust. “No ho fem per aprendre del passat, sinó per comprendre la psicologia i la cultura del present -explica Pollard-. Amb el Nick és el mateix. Vam preparar les escenes com si fos una ficció, amb un director d’art, il·luminació, etc. Però quan la càmera començava a rodar, era com fer un documental. Preses llargues, cap repetició, molta improvisació... Passes d’un món totalment fictici a un món totalment real. I d’aquesta fricció sorgeix una veritat molt interessant”.

El resultat és un estudi profund del misteri creatiu que penetra en les neurosis, dubtes i ambicions de l’artista. A la pregunta de qui és Nick Cave, la pel·lícula respon amb un mosaic de personatges: el músic que rememora amb Warren Ellis un concert de Nina Simone, el ionqui que es purgava del pecat de xutar-se heroïna anant a missa tots els dies, el marit que proclama l’amor a la seva dona de manera abrasiva, el pare que veu la violenta Scarface amb els seus fills, el fill a qui el pare llegia Lolita quan era petit, l’home que escriu un diari sobre el temps que fa cada dia a Brighton... Algunes històries van sorgir durant la conversa amb un psicoanalista -ell i Cave van estar-se 10 hores xerrant-, altres repassant velles fotografies.

I en una idea narrativa genial, Forsyth i Pollard fan que alguns vells amics es materialitzin en el cotxe de Cave mentre va d’un lloc a un altre, com fantasmes del passat convocats pel cinema. “El Nick, com molta gent, és una persona diferent en funció del context -diu Forsyth-. Així que vam portar gent diferent per veure diferents facetes. Amb Ray Winstone, el Nick té una amistat molt masculina i bromista; amb Kylie Minogue, en canvi, una relació molt tendra, potser perquè tots dos són australians lluny de casa, i Blixa Bargeld ens permetia parlar de les relacions que s’han trencat”. La conversa amb Bargeld respira tensió. Cave li retreu que abandonés The Bad Seeds amb un e-mail de dues línies. “En realitat, el Nick l’adora. De fet, la conversa va ser força amistosa, però en el muntatge l’hem tensat. Perquè podem”, confessa Pollard amb un somriure murri.