De vendre 9.000 panets diaris a fer concerts: els 65 anys de Can Lliro

ManacorCan Lliro sempre ha estat un refugi. Un d’aquests llocs on el visitant sent la necessitat d’investigar, de passejar a través del temps, de les rajoles o de les sales. Un espai que ha passat de l’obrador, a la barra; i d’aquesta, als concerts, tot seguint la transició d’un poble en transformació. Enguany l'històric establiment manacorí fa 40 anys que es va convertir en bar. Però va començar com un forn. Inaugurat el 1960 per Biel Cànoves i Catalina Miquel, van obrir l’actual local quan el turisme es despertava i el carrer de Ciutat caminava cap a ser una artèria comercial i de pas freqüent.

Guillem Cànoves, ara propietari juntament amb la seva dona i els seus dos fills, tenia aleshores quatre anys. "Els meus pares ja tenien un forn al carrer Martí i Bassa, no massa lluny d’aquí. Allà vaig néixer. Van triar aquesta cantonada perquè els va agradar la zona i perquè té 450 metres quadrats", assegura. El pare de Guillem, ja havia après l’ofici de manera autodidàctica en acabar el servei militar. Ensaïmades, pastissos, coques o panades eren el denominador comú de l’obrador de Can Lliro.

“Al principi, aquí on ara tenim l’escenari dels concerts, hi havia dos forns ‘morunos’ separats, un que tenia la boca baixant uns escalons; i l’altre a dalt, que aprofitava la calor del primer, on també s’enfornava. Encara record que estaven folrats amb petites rajoles grogues, i que la columna en tenia unes altres de similars, però de mirallet. La meva mare despatxava a l’entrada del forn, a la tenda; i darrere hi eren el meu pare amb els meus germans Benet, Joan i Biel”, explica Guillem, qui va començar a fer feina a Can Lliro a 15 anys, per ajudar els diumenges. “Era un estudiant normal, de 6,5… així que tot me va anar duent fins aquí”.

Al cap de tres anys, el 1963, va venir la primera reforma. “Va ser quan vam passar a un sol forn de quatre metres de diàmetre, en el qual ja podies avivar el foc i enfornar al mateix temps, no com abans que havies d’estar vigilant i agranant tot el temps per evitar que el fum fes que el pa fes mala olor i tornés negre. A més, això va permetre fer les 10 o 12 hores seguides de feina que necessitàvem”, explica Guillem.

El procés estava estudiat: “El pa, a 200 graus; les coques de quarto i les ensaïmades, a 180; i la pasta de full, entre 200 i 210 graus. Depenent de la quantitat, el temps… però els pans han d’estar més o menys una hora i la pasta de full no més de 15 minuts”, recorda Guillem, que encara ara continua elaborant ensaïmades per als sopars que Can Lliro ofereix dijous, divendres i dissabte.

9.000 panets diaris

“Mon pare va comprar el que es deia un ‘tren de laboreo’, que permetia enfornar entre 8.000 i 9.000 panets diaris a l’estiu, que era quan teníem més demanda. De croissants en podíem arribar a fer 800 diaris”, recorda. El turisme havia explotat i des de l’obrador del carrer de Ciutat es repartia als hotels de la zona costanera de Llevant sense pausa. “Teníem entre 10 i 12 treballadors i quatre furgonetes”, afegeix Lliro, que aclareix que el seu malnom no prové dels Cànoves, sinó de la part familiar dels Amengual (Ca sa Madona Lliro).

“Quan vaig complir 17 anys vaig començar a treballar de nit. És un art molt instructiu i entretingut, encara que de vegades sigui una mica fotut al principi", recorda. Panades, cocarrois o braços de gitano eren el que més enfornava durant aquelles nits. “Començava a les 10 de la nit i no acabava fins a les quatre del capvespre. Després dormia cinc hores fins a les nou de la nit, i encara me quedava mitja hora per festejar. Això ho vaig fer durant tres anys. En aquell temps estava fort i podia; tenia els dissabtes lliures i els diumenges tancàvem a la una del migdia. Era un gust feinejar entre germans i amb treballadors joves. Tot el dia escoltant Bob Dylan”, explica.

Finalment, el 1981, Guillem Cànoves va decidir comprar totes les petites parts familiars del forn. “El meu pare ja havia mort i jo sabia com dur el negoci, com que tenia un ull gandul, el servei militar me’l vaig mamar tot aquí fent feina i coneixent tots els secrets de l'empresa familiar”, explica.

“Durant aquella època vam deixar de repartir tant a fora. La normativa sanitària obligava a plastificar els panets; no teníem màquina i costava dos milions de pessetes comprar-ne una… així que vam decidir ser més una botiga de poble”. La idea del bar arribaria només uns anys més tard i gairebé per inèrcia.

La idea del bar

El 1983 va tancar el bar de Ca Ses Guapes, a la plaça de Sant Jaume, per qüestions sanitàries. “En aquell moment vaig sentir la necessitat de canviar de negoci. A la zona faltava un bar i vaig pensar que estaria bé combinar les dues coses, un portal pel forn i un altre per a una cafeteria”. Des de 1985 fins a 1989, Can Lliro va ser les dues coses.

Poc després el negoci va viure un altre canvi de rumb. “Sempre hem tingut tota classe de clientela i tothom ha estat i és benvingut, però vam arribar a un punt que tot eren cerveses i màquines escura-butxaques. Era un gran negoci, perquè podíem aconseguir entre 40.000 i 50.000 pessetes setmanals, però veies com amics i clients de tota la vida es destrossaven la vida. Record que van ser moments de reconversió bastant durs”, diu Guillem, qui va haver de tornar a posar-se el davantal blanc i omplir-se les mans de farina. “Entre el 95 i el 98 vaig tornar a ser forner”.

El lema i la música

Va ser llavors, acabant el segle, quan Can Lliro va prendre una implicació política més clara: “Llegir i conèixer la història ajuda molt”. Es va posicionar com a penya oficiosa del FC Barcelona i va defensar clarament la llengua pròpia de Mallorca, però tot això necessitava un lema, una imatge. La idea va sorgir d’una pluja d’idees entre Cati, Tomeu Ferrer i Tomeu Caragol. Ells van proposar una tassa de cafè de la qual sortia un fum que formava les quatre barres catalanes. "Llavors, la meva dona va veure la botella d’Estrella i tot va cobrar sentit: ''Can Lliro, un cafè amb Estrella”, recorda amb alegria Guillem. “Sempre hi ha hagut gent intolerant que ha escopit o ha llançat ous i pedres l'aparador. Però són 30 anys ja del logo i no el canviarem”, assegura.

Can Lliro sempre ha estat un bar actiu. El 2006 va recollir el testimoni del Bar Catòlic i Sa Pua i va començar a organitzar les Nadales, una altra de les seves actuals marques registrades, que cada desembre omplen el local. “Teníem un escenari improvisat, fet de caixes de begudes i taulons, però sense majors pretensions”, concreta Lliro. Amb la clientela en ascens i veient la necessitat real d’una sala de concerts com a part d’un circuit estable, va ser el seu fill Joan, arribant de Barcelona on havia estudiat Sociologia, qui va acabar de convèncer els seus pares.

On eren els forns, un gran escenari semicircular i, a la coberta, posidònia seca per sonoritzar la nova sala. El bar sencer va entrar en un procés de reforma contemporània, afegint elements i recuperant-ne d’altres. Realitzada per Carles Oliver i Francisco Cifuentes el 2019, amb l’ajuda artística de Cati Lliro, el resultat de la reforma del local ha cridat l’atenció de diverses publicacions d’arquitectura.

Ara, 40 anys després de la seva transformació en bar el 1985, Can Lliro celebrarà un gran concert que serà tot un festival a l’aire lliure, el pròxim 28 de juny. “Si funciona, potser ho repetirem cada any”, explica en Joan, qui va afegint i anunciant noms al cartell d’artistes, entre els quals es troba Ranxera Takeshi, la banda manacorina creada per a l’ocasió i que reuneix alguns dels millors músics del Llevant: Joana Gomila, Laia Vallès, Roger Pistola, Jorra Santiago, Toni Llull i Simó Femenías.