‘Educació i república’ tanca l’Any Joan Mas i Verd a Montuïri

MontuïriL’Obra Cultural Balear ha posat a debat el tema ‘Educació i república’ per tancar l’Any Joan Mas i Verd, que Montuïri ha dedicat al darrer batle de la II República, assassinat durant la Guerra Civil. Enguany, diversos actes culturals han permès retre homenatge a la seva figura, que fou també la de molts veïns que perderen la vida en la defensa d’uns valors democràtics.

El paper de l’escola en un temps d’agitació social fou analitzat divendres vespre en un acte moderat per la coordinadora de la Casa Pare Ginard de Sant Joan, Joana Maria Serra. Hi participaren Antoni Marimon, doctor en Història per la UIB i professor d’Història Contemporània; Biel Barceló, diplomat en Educació Social i pedagog; Jaume Mayol, doctor en Arquitectura, i Geno Marí, llicenciada en Filosofia i Lletres i psicopedagoga.

Antoni Marimon analitzà una època de “fe en l’educació”, a la vegada cavall de batalla de la II República per lluitar contra unes estadístiques tenebroses: un 35 % d’homes i un 45% de dones analfabets, i en destacà la línia d’acció d’uns governants “disposats a construir 27.000 escoles”. Va recórrer a les figures dels montuïrers Joan Mas, Guillem Garcies i Bonaventura Roca, “dos pagesos i un ferrer”, en la defensa de l’educació. També subratllà la importància de l’Escola de Mestres, la creació de guarderies i menjadors, i la lluita entre laïcisme i religió en temps convulsos.

Biel Barceló es va referir a la metodologia educativa i l’intent de culturalitzar les classes baixes. “L’educació es plantejà com a motor per transformar la societat (...) per donar pas a uns ciutadans crítics”. Recordà que l’aplicació del mètode Freinet, amb l’ús de text lliure i l’edició de revistes, tingué a Montuïri el primer lloc de l’illa on veia la llum una publicació escolar: Juventud, feta pels nins del col·legi Ramon Llull i amb el vicari Munar com a principal promotor.

Jaume Mayol explicà la part “arquitectònica” del model educatiu i el naixement d’un estil d’edifici promogut per Guillem Forteza, amb patis i clastres jugant el paper “d’aules sense sostre”. Remarcà que “avui és inconcebible tenir una escola com la de Montuïri”, que quan es construí, en temps de Joan Mas i Verd, ja tenia en compte les necessitats de l’alumnat pel que fa a infraestructures.

Geno Marí emfatitzà el mètode d’aprenentatge de grups cooperatius “amb una sèrie de valors que hi havia darrere i amb grups reduïts heterogenis en què els que més sabien ensenyaven els altres”. La importància de les assemblees de classe i l’ensenyament de valors com la solidaritat, “on el que compta és la nota del grup”, i la igualtat foren subratllades. Marí va acabar demanant “una mirada crítica sobre el futur de les escoles”.