El trumpisme Es queda

La confiança és central en un sistema polític, però Donald Trump ha fet de la manipulació de la veritat una constant. El president propaga unes 50 falsedats al dia, segons l’equip de verificadors del Washington Post, i així ha alimentat la tribalització mediàtica i les bombolles socials al voltant de suposades veritats compartides. Ha sigut el president de la polarització, de la doctrina del nosaltres versus ells, i aquest ells ha anat variant en cada crisi interna: els immigrants, el “virus xinès”, la premsa, la justícia, la “revolució cultural de l’esquerra”... Una polarització que apel·la a la identitat i no tant a la ideologia, però en què la incomoditat amb el propi partit és inferior al menyspreu pel contrari, i en què la política partidista s’ha convertit en un indicador clau en les relacions interpersonals. Donald Trump ha substituït el presidencialisme per l’egolatria fins a convertir-se en el president més divisiu de la història.

Una enquesta feta el 1960 preguntava als nord-americans si els “molestaria” que un fill seu es casés amb un membre del partit polític contrari: només el 5% van respondre afirmativament. El 2010 el sí havia crescut fins al 33% dels demòcrates i el 40% dels republicans. Avui en dia aquesta línia divisòria ho determina pràcticament tot. Per això és tan difícil vaticinar si els fracassos de Trump en la gestió del covid-19 aconseguiran penetrar el mur divisori d’aquesta polarització. Fins ara l’han alimentat. Una enquesta recent del Pew Research Center assegura que el partidisme és el principal impulsor de les actituds dels nord-americans davant el coronavirus, i empetiteix els efectes de la geografia, l’edat, el gènere o la raça.

Hi ha partidisme des de la percepció de seguretat i la confiança en les mesures oficials fins als actes més quotidians: el 72% dels republicans asseguren que estan còmodes en aquests moments anant a tallar-se els cabells respecte al 37% dels demòcrates, el 65% dels republicans diuen que estan disposats a menjar en un restaurant però un 28% dels demòcrates no ho farien, i el 31% dels republicans anirien a una festa concorreguda per només un 8% dels demòcrates. Fins i tot l’ús de la mascareta ha entrat a formar part de les guerres culturals que divideixen la societat nord-americana, sobretot pel negacionisme presidencial.

Les possibilitats de Biden

¿Joe Biden pot canviar aquesta realitat? Difícil. Barack Obama ja va ser víctima d’unes cambres incapaces d’arribar a cap compromís. El primer president afroamericà de la història va deixar el país en una tensió racial que va acabar portant a la Casa Blanca un magnat racista i xenòfob.

Cada vegada són més els analistes que creuen que, més que un canvi de líder, caldrà esperar un canvi generacional als Estats Units. Guanyi qui guanyi el 3 de novembre, el trumpisme seguirà. I el primer episodi de tots es pot viure la nit electoral. El risc de violència comença a formar part dels escenaris possibles si, en cas de derrota, el president sortint es negués a acceptar el resultat de les urnes.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF