El Me Too arriba a l’Iran

Nova YorkTres anys després del naixement del Me Too a nivell global, encara és difícil que les dones que han sigut víctimes de violència sexual a l’Iran facin públic el seu cas. En aquest país, però, el moviment ha començat a treure el cap. Va ser a finals d’agost, arran de les denúncies difoses a través de les xarxes socials iranianes contra més de cent homes, incloent-hi un destacat exdirectiu d’una important empresa de comerç electrònic, un prominent professor de sociologia i el propietari d’una coneguda llibreria. Però, fins ara, la persona més famosa que s’ha enfrontat a aquestes acusacions és un artista de gairebé 80 anys, aclamat internacionalment i vinculat a l’elit governant. En entrevistes amb el New York Times, tretze dones acusen Aydin Aghdashloo de conducta sexual inadequada al llarg de tres dècades.

La predisposició de les dones que diuen haver sigut víctimes d’agressió sexual a compartir els fets és un canvi revolucionari en la conservadora societat iraniana, on està culturalment prohibit parlar de sexe, les relacions extramatrimonials són il·legals i la càrrega probatòria per a les víctimes de delictes sexuals és molt difícil: gairebé sempre es culpa la dona que ha patit la violació. Aghdashloo no va voler ser entrevistat, però ha negat emfàticament qualsevol comportament inapropiat. Segons el seu advocat, ja ha emprès accions judicials contra una de les dones que l’assenyala. “Les acusacions d’agressió sexual en contra meva estan plenes d’imprecisions, equívocs i invencions. Perquè quedi clar, sempre he volgut tractar la gent amb respecte i dignitat, i mai no he maltractat ni agredit cap persona ni tampoc m’he aprofitat de ningú”, ha dit en un comunicat remès al diari. Tot i així, admet: “No soc un home perfecte”. I ha ofert “les més sinceres disculpes” si ha molestat algú.

La manera com les autoritats tracten els autors i les víctimes d’abusos sexuals s’ha convertit en una prova de la solidesa del moviment Me Too a l’Iran, on viuen més de 80 milions de persones. En comparació amb l’impacte que van tenir als Estats Units les denúncies contra el productor de Hollywood Harvey Weinstein, ara empresonat, a l’Iran els efectes d’aquestes acusacions tot just surten a la llum. Però hi ha senyals que indiquen que l’estructura de poder controlada pels homes ha començat a respondre en casos com el d’Aghdashloo.

El 12 d’octubre, el cap de la policia de Teheran va informar que Keyvan Emamverdi, propietari de la llibreria esmentada, havia confessat haver violat 300 dones després que 30 d’elles haguessin pres la valenta decisió de denunciar-lo a la justícia. L’acusació que li imputa la policia, “estendre la corrupció que amenaça el benestar social i polític”, pot comportar fins i tot la pena de mort.

L’empresa de comerç electrònic Digikala ha obert una investigació contra l’exgerent i ha demanat perdó a les treballadores. El col·legi de sociologia de l’Iran va expulsar el professor acusat i va demanar una política de tolerància zero a la universitat. Una pintura d’Aghdashloo va ser retirada de la portada d’una famosa col·lecció literària, i com a mínim tres dones han anunciat que valoren presentar càrrecs contra ell. “És un punt d’inflexió pel que fa a la violència sexual. El principal tabú per a les dones iranianes és el sexe, la violència sexual i els abusos”, diu Elnaaz Mohammadi, de 33 anys i membre de Dideban Azar (Vigilància contra el Maltractament), un grup d’educació i defensa jurídica de Teheran. Mohammadi assegura que havia rebut queixes sobre Aghdashloo d’“estudiants que han deixat les seves classes angoixades i plorant”, i que “totes les seves negacions no tenen cap valor”.

El NYT ha entrevistat algunes exalumnes d’Aghdashloo després que Sara Omatali, una periodista iraniana que ara viu als Estats Units, publiqués a Twitter el 22 d’agost passat que l’artista l’havia agredit sexualment el 2006, quan va anar a entrevistar-lo. Omatali va explicar que havia sortit a rebre-la despullat i amb una bata a l’espatlla, que li va fer un petó a la força i que se li va arrambar. El seu relat va ser el catalitzador de molts casos més. En entrevistes telefòniques, 45 persones (exalumnes, una professora assistent que havia treballat amb ell, propietàries de galeries, actrius, una intermediària d’art de Teheran i periodistes culturals de l’Iran) van afirmar que en els cercles artístics del país ja era conegut el comportament d’Aghdashloo.

Víctima de 13 anys

Tretze dones han assegurat que van ser-ne víctimes, incloent-n’hi una que llavors tenia 13 anys. Moltes no es coneixien entre elles. En cadascun d’aquests tretze casos, algun familiar, amic o company va recordar en entrevistes per separat que n’hi havien parlat. Dinou dones el van definir com “el Harvey Weinstein de l’Iran”, algú que promovia o destruïa la carrera de les dones en funció de la receptivitat que mostraven a les insinuacions. El relat d’Omatali va tocar la fibra sensible de les periodistes iranianes: unes quantes van explicar que a les redaccions s’aconsellava que cap dona anés sola a entrevistar Aghdashloo.

Entre les alumnes del pintor hi ha hagut la filla de l’imam de l’oració del divendres a Teheran i els nets d’un dels fundadors de la Revolució. Ha treballat com a consultor, instructor, escriptor i taxador d’art per a Astan Quds Razavi, un consorci religiós i econòmic controlat pel líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei. La filla d’Aghdashloo es va casar amb un membre de la família propietària de Part Sazan, un consorci vinculat a empreses governamentals en sectors del petroli, el gas i l’automoció. Moltes dones consideren que la seva relació amb aquesta empresa ha reforçat encara més l’aurèola d’impunitat.

Alguns activistes iranians pels drets de les dones afirmen que els casos de denúncies d’agressió topen amb traves importants: si la part acusadora no presenta proves concloents de la violació, pot ser acusada d’adulteri. “Una dona que és víctima pot convertir-se ràpidament en delinqüent si no pot demostrar que va ser violada. Quan declara que hi va haver sexe, també està testificant en contra seva”, assenyala Shadi Sadr, advocada iraniana i defensora dels drets humans resident a Londres. Tot i així, hi ha més dones que pregunten com poden presentar càrrecs, segons l’advocada de Teheran Leila Rahimi, que els ofereix consulta i representació gratuïta. “No es pot ocultar aquest crim que passa una vegada i una altra en la nostra societat -diu Rahimi-. Tant per a les dones com per als homes, el silenci no millora les coses”.

Copyright The New York Times