Internacional 13/07/2017

No tinc enemics, no conec l'odi

El discurs del dissident xinès en rebre el premi Nobel de la pau, un guardó que no va poder recollir perquè estava empresonat

Liu Xiaobo
8 min
Una cadira buida va il·lustrar l'empresonament de Liu, a la cerimònia dels Nobel del 2010.

El punt d'inflexió en la meva vida, que va començar fa més de mig segle, va tenir lloc el juny del 1989. Fins a n'aquell moment, jo era membre de la classe del '77, el primer curs que entrava a la universitat després que els exàmens d’ingrés universitaris fossin reinstaurats després de la Revolució Cultural. De la llicenciatura al màster i, després el doctorat, la meva carrera acadèmica avançava vent en popa. Quan vaig rebre els meus títols, em vaig quedar a fer classes a la Universitat Normal de Pequín. Com a professor, vaig ser molt ben rebut pels alumnes. Alhora, jo era un intel·lectual públic, escrivia articles i llibres que van generar enrenou durant la dècada del 1980, amb freqüència vaig rebre invitacions per fer xerrades per tot el país, i a l'estranger vaig ser convidat com a professor visitant a Europa i els Estats Units. El que sempre em vaig exigir a mi mateix va ser que, com a persona o com a escriptor, portaria sempre una vida d'honestedat, responsabilitat i dignitat. Després d'això, vaig tornar dels Estats Units per participar en el moviment del 1989. I per aquest gest vaig ser enviat a la presó per "delicte de propaganda contrarevolucionària i incitació". Així vaig perdre també el meu estimat faristol i ja no vaig poder publicar assajos o fer xerrades a la Xina. Simplement per haver publicat punts de vista polítics diferents i haver participat en un moviment democràtic pacífic, un mestre va perdre el seu faristol, un escriptor va perdre el seu dret a publicar i un intel·lectual públic va perdre l'oportunitat de fer xerrades en públic. Això és una tragèdia, tant per a mi personalment com per a la Xina, que ja ha vist trenta anys de reforma i obertura.

Quan penso en això, les meves experiències més dramàtiques després del 4 de juny estan associades, sorprenentment, als tribunals: les meves dues oportunitats per dirigir-me al públic han sigut proporcionades per audiències judicials al Tribunal Municipal Popular Intermedi de Pequín, la primera vegada el gener de 1991 i, novament, avui. Tot i que els crims dels quals m'han acusat en les dues ocasions tenen diferent nom, la seva substància veritable és bàsicament la mateixa: són crims contra la paraula.

Han passat vint anys, però els fantasmes del 4 de juny encara no descansen. Després del meu alliberament de la presó de Qincheng, el 1991, jo, que havia sigut portat al camí de la dissidència política per les cadenes psicològiques del 4 de juny, vaig perdre també el dret a parlar en públic al meu propi país i només podia parlar a través dels mitjans de comunicació estrangers. A causa d'això, vaig ser sotmès a un seguiment permanent, mantingut sota vigilància domiciliària (del maig del 1995 al gener del 1996) i vaig ser enviat al programa de reeducació a través del treball (de l'octubre del 1996 a l’octubre del 1999). I ara una altra vegada he estat empès al banc dels acusats per un règim amb mentalitat d'enemics. Però encara vull dir-li a aquest règim, que em priva de la meva llibertat, que m'atinc a les conviccions que vaig expressar fa 20 anys en la meva Declaració de vaga de fam del 2 de juny: no tinc enemics, no conec l'odi. Cap dels policies que em van vigilar, em van arrestar i em van interrogar, cap dels fiscals que em van acusar, i cap dels jutges que em van jutjar són els meus enemics. Tot i que no hi ha cap manera que pugui acceptar la seva vigilància, detencions, processaments i sentències, jo respecto les seves professions i la seva integritat, inclosos els dos fiscals, Zhang Rongge i Pa Xueqing, que ara presenten els càrrecs en contra meva. Durant l'interrogatori del 3 de desembre vaig poder sentir el seu respecte i la seva bona fe.

L'odi pot erosionar la intel·ligència d'una persona i la seva consciència. La mentalitat d'enemics enverinarà l'esperit d'una nació, incitarà cruels lluites, destruirà la tolerància de la societat i la humanitat, i obstaculitzarà el progrés d'una nació cap a la llibertat i la democràcia. És per això que espero ser capaç de transcendir les meves experiències personals mentre analitzo el desenvolupament de la nostra nació i el canvi social; espero poder fer front a l'hostilitat del règim amb més bona voluntat; i espero poder dissipar l'odi amb l'amor.

Tothom sap que va ser la reforma i obertura que va provocar el desenvolupament del nostre país i el canvi social. Al meu parer, la reforma i obertura va començar amb l'abandonament del "principi rector de la lluita de classes" que tenia la política pública des de l'època de Mao, i amb la instauració d'un compromís amb el desenvolupament econòmic i l'harmonia social. El procés d'abandonament de la "filosofia de lluita" va ser també un procés gradual de debilitament de la mentalitat d'enemics i l'eliminació de la psicologia de l'odi, i un procés d'extreure la "llet de llop" que s'havia filtrat a la naturalesa humana. Va ser aquest procés el que va proporcionar un clima de tranquil·litat, a casa i a l'estranger, per a la reforma i l'obertura, amb un gentil i molt humà terreny per a la restauració d'afectes mutus entre les persones i la convivència pacífica entre persones de diferents interessos i valors, cosa que estimula la humanitat perquè brotin la creativitat i la restauració de la compassió entre els nostres compatriotes. Es podria dir que renunciar a la postura "antiimperialista i antirrevisionista" en les relacions exteriors i l'abandonament en l'àmbit nacional de la "lluita de classes" ha sigut la premissa bàsica que ha permès que la reforma i l'obertura continuïn fins a aquest mateix dia.

La tendència del mercat en l'economia, la diversificació de la cultura i el canvi gradual en l'ordre social cap a l'estat de dret s'han beneficiat del debilitament de la "mentalitat d'enemics". Fins i tot en el terreny polític, on el progrés és més lent, el debilitament de la mentalitat d'enemics ha portat a una creixent tolerància del pluralisme social per part del règim i a una substancial disminució de la persecució dels dissidents polítics. La designació oficial del Moviment de 1989 també ha canviat de "caos i aldarulls" per "disturbis polítics". El debilitament de la mentalitat d'enemics ha aplanat el camí perquè el règim accepti gradualment la universalitat dels drets humans. El 1998 el govern xinès es va comprometre a signar els dos principals tractats internacionals de drets humans de l'Organització de les Nacions Unides, cosa que indica l'acceptació de la Xina dels estàndards universals de drets humans. El 2004 l'Assemblea Nacional Popular (ANP) va modificar la Constitució, establint per primera vegada que "l'estat respecta i garanteix els drets humans" i declarant que els drets humans s'han convertit en un dels principis fonamentals de l'estat de dret a la Xina. Alhora, l'actual règim jurídic propugna les idees de "posar la gent primer" i "crear una societat harmoniosa", i assenyala així un progrés en el concepte de dret de l'ANP.

També he estat capaç de sentir aquest progrés a nivell macro a través de la meva pròpia experiència personal, des del meu arrest.

Encara que segueixo mantenint que sóc innocent i que les acusacions en contra meva són inconstitucionals, ha passat més d'un any des que vaig perdre la meva llibertat. Durant aquest temps m'han tancat en dos llocs diferents, he estat sotmès a quatre interrogatoris de la policia, a tres dels fiscals, i a dos de judicials. No obstant això, en la gestió del meu cas no m'han faltat al respecte, no s'han saltat els terminis, ni han intentat extreure’m una confessió amb violència. El seu estil ha sigut moderat i raonable, i sovint han mostrat bona voluntat. El 23 de juny vaig ser traslladat d'una residència sota vigilància domiciliària al Centre de Detenció Nº1 del Buró de Seguretat Pública Municipal de Pequín, conegut com a Beikan. Durant els meus sis mesos a Beikan he vist millores en la gestió penitenciària.

El 1996 vaig passar temps al vell Beikan (ubicat a Banbuqiao). En comparació amb l'antic Beikan de fa més de deu anys, l'actual Beikan presenta una gran millora, tant en el seu maquinari (les instal·lacions) com en el seu programari (la gestió). En particular, la gestió humana promoguda al nou Beikan, basada en el respecte dels drets i la integritat dels detinguts, ha portat a una gestió flexible que influeix en tots els aspectes de la conducta dels funcionaris de presons, i ha trobat expressió en les "transmissions televisives reconfortants", la "revista de penediment", i la música abans dels àpats, en despertar i abans de dormir. Aquest estil de gestió permet als detinguts experimentar un sentit de dignitat i calidesa, i desperta la seva consciència cap al manteniment de l'ordre a la presó i cap a l'oposició als galls existents entre els reclusos. No només ha proporcionat un entorn de vida humana als detinguts sinó que també ha millorat el context dels seus processos judicials respectius i el seu estat d'ànim. He tingut contacte proper amb el funcionari del correccional Liu Zheng, que ha estat a càrrec de la meva cel·la, i el seu respecte i cura cap als detinguts es podia veure en tots els detalls de la seva feina, en cadascuna de les seves paraules i accions, que transmeten una sensació de calidesa. Potser va ser la bona fortuna que em va permetre conèixer aquest sincer, honest, conscienciós i amable funcionari de presons durant el meu temps a Beikan.

És precisament a causa d'aquestes conviccions i la meva experiència personal que crec fermament que el progrés polític de la Xina no s’aturarà, i jo, ple d'optimisme, espero l'arribada d'una futura Xina lliure. Perquè no hi ha força que pugui posar fi a la recerca humana de la llibertat, i la Xina al final es convertirà en una nació regida per la llei, on regnen els drets humans. També espero que aquest tipus de progrés es pugui reflectir en aquest judici mentre espero la decisió imparcial del tribunal, una decisió que resisteixi la prova de la història.

Si se’m permet dir-ho, l'experiència més afortunada d'aquests últims vint anys ha sigut l'amor desinteressat que he rebut de la meva dona, Liu Xia. Ella no ha pogut ser avui present a la cort, però encara vull dir-te, estimada meva, que crec fermament que el teu amor per mi seguirà sent el mateix que ha sigut sempre. Al llarg de tots aquests anys que he viscut sense llibertat el nostre amor s'ha omplert d'amargor imposada per circumstàncies externes, però quan assaboreixo el seu record, segueix sent infinit. Estic complint la meva condemna en una presó tangible, mentre tu esperes a la intangible presó del cor. El teu amor és la llum del sol que salta per sobre d'aquestes altes parets i penetra entre els barrots de la finestra de la meva cel·la, acariciant cada centímetre de la meva pell, donant calor a cada cèl·lula del meu cos, permetent-me mantenir sempre la pau, l’obertura i l'alegria al meu cor, i omplint de significat cada minut del meu temps a la presó. El meu amor per tu, per la seva banda, està tan ple de remordiment i pesar que de vegades em fa trontollar sota el seu pes. Soc una pedra insensata al desert, assotada per forts vents i pluges torrencials, tan freda que ningú s'atreveix a tocar-me. Però el meu amor és sòlid i fort, capaç de perforar qualsevol obstacle. Fins i tot si m’aixafessin fins a convertir-me en pols, faria servir les meves cendres per abraçar-te.

Estimada meva, amb el teu amor puc enfrontar el meu judici imminent amb calma, sense remordiments de les decisions que he pres i esperant el demà amb optimisme. Espero el dia que el meu país sigui una terra amb llibertat d'expressió, on les expressions de cada ciutadà siguin tractades amb el mateix respecte, on els diferents valors, idees, creences i posicions polítiques [...] puguin competir entre si i coexistir pacíficament; on les opinions de la majoria i la minoria siguin garantides per igual, i, en particular, on les opinions polítiques que difereixen de les que estiguin al poder siguin plenament respectades i protegides; on tots els punts de vista polítics s'estenguin sota el sol perquè les persones triïn; on cada ciutadà pugui afirmar, sense por, les seves opinions polítiques; i on ningú pugui, sota cap circumstància, patir persecució política per expressar opinions polítiques divergents. Espero ser l'última víctima de la interminable inquisició literària de la Xina i que d'ara endavant ningú sigui incriminat per parlar.

La llibertat d'expressió és el fonament dels drets humans, l'origen de la humanitat, i la mare de la veritat. Estrangular la llibertat d'expressió vol dir trepitjar els drets humans, reprimir la humanitat, i suprimir la veritat.

Amb l'exercici del dret a la llibertat d'expressió que li confereix la Constitució, un hauria de complir amb la responsabilitat social de tot ciutadà xinès. No hi ha res delictiu en tot el que he fet. Si es formulen càrrecs en contra meva per això, no tinc cap queixa.

stats