José Manuel Sánchez Riera: "A l'Iraq un home em va fer un petó a la galta i em va salvar la vida"

El 29 de novembre de l'any 2003, vuit membres del CNI es traslladaven amb els seus vehicles des de Bagdad fins a les bases de Diwaniya i Najaf. Eren els anys de la guerra de l'Iraq. Havien recorregut aproximadament uns 30 quilòmetres quan van patir una emboscada on van morir tots els agents, menys un: José Manuel Sánchez Riera. Ara, més de 20 anys després, ha decidit explicar la seva història en el llibre Tres días de noviembre (Editorial Espasa).

29 de novembre del 2003. Quina paraula li ve al cap?

— Horror. Mort.

Acabava d’arribar a l'Iraq.

— Hi portàvem només tres dies. Havíem aterrat a Kuwait i vam anar cap a les nostres bases a l'Iraq. Érem vuit en total: els quatre que estaven de titulars a la base, i els quatre que acabàvem d’arribar per rellevar-los. 

Quina era la missió?

— Érem els equips de contraintel·ligència i seguretat. Havíem d’aconseguir informació amb els contactes de la zona i traslladar-la al comandament militar perquè prengués les decisions. 

Narra l’emboscada amb molta precisió al llibre.

— Hi penso ara i la continuo recordant perfectament. Estàvem dividits en dos vehicles quan de sobte vam sentir un soroll molt fort de motor, i trets. Vaig mirar enrere i vaig veure les armes sortint pel costat dret del vehicle. 

Van aconseguir ferir el conductor.

— L'Alfonso. Recordo com va dir: "M’han tocat". Va donar un cop de volant i vam sortir de la carretera. Ell estava mort, el José Carlos ferit greu i el Carlos i jo, il·lesos. Ens van continuar disparant fins que va arribar el segon cotxe del nostre equip, i vam veure que tenien la mateixa situació que nosaltres: un mort i un ferit greu. Va ser aleshores quan el Carlos em va dir que anés a demanar ajuda. 

Què va fer?

— Creuar la carretera i intentar parar un vehicle. Vaig veure que allà ningú s’aturaria. Per això vaig anar fins a una zona on hi havia diversos cotxes aturats. Però no vaig aconseguir cap ajuda. De fet, em van començar a pegar, em van treure el cinturó, el van fer servir per lligar-me les mans i em van posar en un maleter. 

Va pensar que s’havia acabat?

— I volia que s’acabés. Pensava que només podien matar-me o segrestar-me. I preferia morir ràpid.

Però va passar una cosa absolutament surrealista.

— Va aparèixer un individu ben vestit, més o menys de la mateixa edat que jo, que es va acostar, em va mirar i em va fer un petó a la galta. La gent que m’estava increpant va marxar, i de seguida van aparèixer altres oferint ajuda.

O sigui que és un petó que li salva la vida.

— Sí, després he entès millor la situació. Aquell era un Iraq molt complex, amb dues comunitats enfrontades on ningú volia significar-se. Em van pegar, però no em van matar, i ho podrien haver fet. Em van ficar al maleter, però no se’m van endur.

Sap qui és aquell home?

— Sí, viu a la zona i és parent d’un dels caps tribals amb els quals nosaltres vam estar menjant el dia 27. Ell no sabia que jo era del CNI, però sí que era occidental. No hi he parlat mai, però sap que té el meu agraïment etern. 

Finalment, va arribar a la base americana.

— I per primera vegada vaig recordar que tenia família. Vaig veure un telèfon i els vaig poder trucar. Vaig passar la nit allà, una nit complicada. 

Per què?

— Perquè és la nit de l’elaboració individual, ningú havia estat allà amb mi. És la nit de la covardia, perquè em sentia covard per estar viu. És també de culpabilitat, perquè els meus companys estaven morts. És la nit de la por i també de l’alegria i la tristesa. Massa emocions per a un cap humà. 

Com va ser tornar?

— Al principi bé. Emocionant retrobar-me amb la família, vaig plorar com un nen quan vaig veure la meva dona i els meus fills. 

Diu "al principi".

— No vaig dormir una nit sencera entre el 2003 i el 2014. I a partir del quart any tot es va complicar. Vaig deixar de sentir. Li vaig dir a la meva dona que no l’estimava, ni a ella ni als meus fills. 

Li podria haver dit que marxés de casa.

— Però, en canvi, em va dir que necessitava un metge. Jo era conscient que els estava fent mal, però tot m’era igual. Fer el llibre és una manera de demanar perdó, perquè van ser temps molt durs. 

Va acabar fent-li cas, i va anar al metge.

— Vuit mesos després, sí. I em va dir que m’havia de medicar. Jo no era conscient en aquell moment que patia un trastorn per estrès posttraumàtic. Fins que un dia, entrant a la seu del CNI a Madrid, a l’escala principal, em vaig aturar i em vaig posar a plorar. Vaig trucar-li i li vaig demanar que m’ajudés, perquè no podia amb la meva vida. 

Com se surt d’aquí?

— En el meu cas, amb medicació i sobretot amb el suport de la família. Sense la meva dona, no sé com estaria ara. 

Però va deixar el CNI.

— Em va costar 1.500 converses amb el psiquiatre, però era l'única manera de començar a recuperar-me. Ell em deia que no era conscient de com m’afectava anar cada dia allà, veure el monument, recordar els meus companys. I és veritat que els flashbacks són bonics a les pel·lícules, perquè els posen música, però a mi em feien reviure les mateixes sensacions. Era com tornar a estar a l'Iraq, però intentant reescriure la història, canviar-la perquè ningú morís. 

S'ha preguntat per què hi van anar?

— No, hi vam anar perquè hi havia una missió i ja està. Com a servidors públics no podem entrar a valorar les decisions polítiques. Si no, estaríem trastocats. 

Ha canviat la visió que té de la guerra?

— Pot canviar la visió personal sobre certs aspectes. Per exemple, seria incapaç de matar, perquè després de la meva experiència posterior i del contacte amb les víctimes del terrorisme veig el dolor que es genera amb una mort violenta. I com es repeteix la pregunta de "Per què el meu fill, el meu germà, la meva dona". I crec que si busques una solució, la resposta és senzilla: més primeres ministres mares. Hi hauria menys guerres, perquè estic segur que una mare afronta diferent la decisió d’haver d’enviar algú a morir o matar. 

Per què ho explica ara?

— Perquè han passat 20 anys, i perquè tinc l’esperança que pugui servir d’alguna cosa. 

Ara com està?

— Bé, tranquil, i amb els problemes comuns dels mortals: pagar les factures, que els meus fills estiguin bé. Si veig que el meu entorn és feliç, jo també ho soc.