L’Argentina commemora 40 anys del judici civil a la dictadura militar

Buenos AiresL’any 1985, l’Argentina va viure un dels processos polítics més rellevants de la seva història: després de set anys de dictadura militar (1973-1986), un tribunal civil va jutjar nou alts càrrecs de les Forces Armades, considerats els màxims responsables d’executar un pla sistemàtic de violència i repressió i de massives violacions dels drets humans. Alguns d’ells van ser condemnats a cadena perpètua i van morir entre reixes. Enguany, l’Argentina commemora el 40è aniversari del judici a les juntes militars, que va establir les bases de la seva democràcia i va canviar la vida política del país per sempre.

Els anys 70 a l’Amèrica Llatina van estar marcats per cops d’estat i dictadures. Xile, Bolívia, l’Uruguai, el Brasil i el Paraguai vivien sota governs militars, i l’Argentina no era diferent. Al llarg del segle XX s’hi havien alternat governs democràtics i autoritaris, i ara, a més, hi operaven grups civils armats d’esquerres, com Montoneros o l’Exèrcit Revolucionari del Poble, i una banda parapolicial d’extrema dreta, l’Aliança Anticomunista Argentina o Triple A. En tornar el general Perón del seu exili a Espanya l’any 1973, guanya les eleccions presidencials amb la seva dona, Isabel, com a vicepresidenta. Perón mor i Isabel queda al càrrec, fins que el 24 de març del 1976 un grup de militars, liderats pel comandant Jorge Rafael Videla, prenen el poder de l’estat i instauren la dictadura més cruel que ha conegut l’Argentina, a la qual els colpistes van anomenar Procés de Reorganització Nacional.

Els militars s’acarnissen amb la dissidència i elaboren un pla repressiu sense fissures: es produeixen segrestos enmig del carrer, a les cases, de nit, als llocs de treball, a les universitats; detenen majoritàriament joves militants d’esquerres; els torturen en centres clandestins de detenció, a les dones les violen. Els assassinen, afusellant-los o amb mètodes com els “vols de la mort”, en què les víctimes eren sedades, ficades dins d'un avió i llençades vives al mar. A les embarassades que pareixen en captiveri, els roben els bebès i se'ls apropien famílies militars. Però l’any 1982, el règim, ja debilitat, acaba d’enfonsar-se després de la derrota contra el Regne Unit en la guerra de les Illes Malvines. El president de facto, veient una difícil imposició de les condicions dels militars, signa una llei d’autoamnistia que els deixa sense càrrecs, i crida a eleccions lliures el 1983.

A les primeres eleccions democràtiques s’hi presenten el peronista Ítalo Luder, que garanteix mantenir l’amnistia, i el radical Raúl Alfonsín, que contràriament promet investigar i jutjar els alts càrrecs de la dictadura. Alfonsín guanya les eleccions amb el 52% dels vots. “Va ser estrany que el 1983, a l’Argentina, la gent votés per investigar el passat”, recorda en conversa amb l’ARA Luis Moreno Ocampo, fiscal adjunt en el judici a les juntes militars, “perquè fins llavors el model al món eren les amnisties pactades, com havia estat el cas d’Espanya”. Dies després de ser investit, Alfonsín crea la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (Conadep), un organisme integrat per intel·lectuals i defensors dels drets humans com Graciela Fernández Meijide, mare d’un desaparegut, als quals encarrega recopilar, en un termini de sis mesos, tota la informació possible al voltant de la repressió. “Cap de nosaltres era investigador de res; de fet, ni tan sols érem tants”, relata Meijide en conversa amb l’ARA: “però era l’únic camí, i ho vam anar fent”.

La Conadep va enviar delegacions als països on hi havia exiliats perquè poguessin donar el seu testimoni. Miriam Lewin, exmilitant de l’esquerra peronista i supervivent de la tortura, ho va fer des de l’exili a Nova York: “No vaig dubtar en cap moment que havia de declarar –diu a l’ARA–, tot i que fer-ho era un risc” en una democràcia acabada d’estrenar i amb molt poder encara en mans dels militars. Malgrat tot, el judici va començar el 22 d’abril del 1985 a Buenos Aires. “Sabíem que estàvem a punt de fer una cosa increïblement complicada –diu Moreno Ocampo–, gairebé no teníem proves, no podíem comptar amb la policia, i per tant havíem de fer servir les víctimes com a font d’informació”. Van ser mesos de treball intens, com recorda un dels jutges del tribunal, Ricardo Gil Lavedra: “Només fins a l’agost, van declarar més de 800 testimonis –diu a l’ARA–, i a vegades les sessions s’allargaven fins entrada la nit”.

La sentència es va dictar el 9 de desembre. Jorge Videla i Emilio Massera van ser condemnats a reclusió perpètua; Roberto Viola, a 17 anys de presó; Armando Lambruschini, a vuit; i Orlando Agosti, a quatre i mig. Els altres quatre van quedar absolts. Tot i que era un fet i una sentència inèdita, alguns sectors de la societat no van quedar conformes, com va ser una branca de les Madres de Plaza de Mayo, que s’havien organitzat per buscar els seus fills desapareguts. “S’esperava que els jutgessin a tots, no només als alts càrrecs –explica a l’ARA Carmen Arias, representant de l’organització–, i molts d’ells no van rebre cadena perpètua, que era el que mereixien; i després Alfonsín va aprovar les lleis d’Obediència Deguda i Punt Final”. Davant el temor d’un nou alçament militar, Alfonsín va absoldre càrrecs mitjans i inferiors i va limitar el temps als fiscals per seguir acusant. “La decisió de jutjar els alts càrrecs va ser revolucionària –reivindica Gil Lavedra–, però, esclar, això va obrir la porta que la societat demanés més”.

El més rellevant, segons aquest jutge, és que el judici va permetre que la transició democràtica argentina “es fes sobre la base del respecte a la llei: no sobre la impunitat, sinó sobre la justícia”. Graciela Fernández Meijide recorda com, en acabar el judici, la mare d’un desaparegut es va dirigir als jutges: “Jo sé que el meu fill posava bombes; però es mereixia un judici com aquest”. Per a Miriam Lewin, el judici a les juntes va ser una “catarsi col·lectiva” que va ajudar la societat argentina a “construir una autoestima” i que ja “forma part de l’ADN argentí”, perquè és “una fita de la nostra història, li pesi a qui li pesi”.