Internacional 07/03/2021

La detenció d’un opositor desferma una revolta als carrers del Senegal

La repressió policial contra les manifestacions, que ja duren quatre dies, ha deixat almenys sis morts

JAUME PORTELL / SAIBA BAYO
4 min
Un nen amb bosses de la compra davant d’un supermercat cremat durant els enfrontaments dels manifestants amb la policia al Senegal.
Disponible en:

Barcelona“L’exèrcit no hauria d’executar mai ordres il·legítimes”, deia Macky Sall fa uns anys, quan encara no era president. Ara el vídeo circula per internet entre milers de senegalesos que el consideren un dictador. Durant l’última setmana, habitants de tot el país han sortit al carrer a exigir la fi de la deriva autoritària del president. L’últim episodi ha tingut com a protagonista Ousmane Sonko, l’opositor més popular. Des del gener, Sonko ha estat acusat de malversació de fons, el ministre de l’interior ha temptejat l’opció de dissoldre el seu partit i ara ha estat acusat de violació. Molts senegalesos creuen que es tracta d’un muntatge per destruir-lo políticament.

Els seguidors de Sonko porten ja quatre dies sortint als carrers, que s’han convertit en un autèntic camp de batalla. Fins ahir s’havien registrat almenys sis morts a tot el país.

Macky Sall esgotarà el seu segon mandat presidencial l’any 2024, i segons la Constitució del Senegal ningú es pot presentar a més de dos mandats. Però els seus actes fan sospitar bona part de la població senegalesa: el candidat que va quedar segon a les últimes presidencials ha estat cooptat pel règim; el tercer, Sonko, s’ha negat a col·laborar amb Sall, i ara el volen empresonar.

Perseguir opositors, una tradició

Des de la independència, el Senegal ha presentat una imatge de país pacífic i integrador de les diferències ètniques i religioses. No hi ha hagut un cop d’estat real i l’únic conflicte que ha patit el país ha estat un enfrontament discontinu per la independència de la Casamance. Però la realitat de la política senegalesa mostra que la consolidació democràtica és una assignatura pendent. Tot va començar amb el referèndum convocat pel president francès Charles de Gaulle, l’any 1958, per decidir el futur de les colònies africanes. Es podia votar i ser independent... dins d’una comunitat econòmica francesa, que significava mantenir la tutela de França a través de la moneda, el Franc CFA. O votar no, que implicava assolir la independència total. Excepte Guinea Conakry, la resta de països van votar que sí. Al Senegal, entre els defensors del no hi havia l’intel·lectual senegalès Cheikh Anta Diop.

El Senegal es va independitzar el 1960 amb un règim parlamentari amb separació de poders. Leopold Sedar Senghor, un francòfil, era president de la república; i Mamadou Dia, més nacionalista, president del consell amb control del Parlament. Només dos anys després, Dia va ser arrestat -acusat d’intentar un cop d’estat- i Senghor va concentrar tots els poders. Amb el partit únic, els opositors van ser perseguits i empresonats. Senghor va cedir el control a Abdou Diouf després del fracàs de les seves polítiques econòmiques, però el partit dominant es va mantenir. El principal opositor de Diouf, Abdoulaye Wade, va entrar i sortir de la presó fins que va decidir apropar-se a les posicions del govern. Amb la seva arribada al govern l’any 2000, el Senegal va accedir a una transició democràtica, però només en les formes: ben aviat, Wade va concentrar el poder al voltant dels seus aliats i familiars. Quan va intentar canviar la Constitució, Macky Sall es va convertir en la gran esperança de l’oposició i va guanyar el seu primer mandat l’any 2012. Des d’aleshores, ha seguit el llibre d’estil dels seus antecessors i ha eliminat tots els seus potencials opositors: primer, el fill de l’anterior president; després, l’alcalde de Dakar. Els polítics sospitosos de corrupció, d’altra banda, van ser absolts i es van anar integrant al moviment del president Sall. Ara Sall envia les forces de l’ordre a reprimir manifestants.

El país és un paradís pels inversors francesos, que tenen presència a tots els sectors de l’economia. El descobriment recent de petroli i gas al territori ha intensificat la lluita per acaparar els recursos naturals del Senegal, que també disposa de mines d’or al sud-est del país. Res d’això ha beneficiat la gran majoria de la població. El Franc CFA, una moneda controlada des de França, facilita la repatriació de capitals, i el país no pot fer polítiques pròpies per estimular la seva economia. El resultat es pot resumir en dues realitats paral·leles: el PIB del país creix al 6% anual i el govern parla d’un “Senegal emergent”; mentrestant, els joves sense connexions amb el poder, si no volen malviure, poden unir-se a l’exèrcit, la policia o bé fugir del país.

Connexions espanyoles

Més enllà del focus en el control migratori, algunes empreses espanyoles tenen negocis importants al Senegal. Els Albertos, amb l’ajuda del germà del president, han entrat al Banc de Dakar, amb la idea d’expandir-se per tot Àfrica occidental. L’aigua està en mans de Sen’eau, un consorci entre l’estat i la companyia francesa Suez, que té un 45% de la propietat. Un dels accionistes de Suez, amb un 6%, és La Caixa.

Abdou Junior Ceesay és un periodista de la Medina, un barri de Dakar, i ha format part de les manifestacions on la policia ha utilitzat gasos lacrimògens i munició real. Aquest cap de setmana, els manifestants agafen forces: consideren que aquesta tan sols ha sigut la primera batalla. Ceesay adverteix que no pensen aturar les protestes: “Un ministre ha dit que els manifestants som terroristes. Són estúpids, no entenen que no ens podran empresonar a tots”.

stats