Cent anys des que les britàniques van aconseguir el dret de vot

LondresEls objectes parlen. I sovint estan carregats d’història. És el cas dels gairebé mil que hi ha al Museu de Londres, i que formen l’exposició Ombres de la militància: les sufragistes oblidades, tot just inaugurada el cap de setmana passat dins del programa Vote for women (vot per a les dones). Molts dels objectes no s’havien exhibit mai fins ara.

Avui fa cent anys que es va aprovar la llei que permetia votar a les dones a les eleccions generals del Regne Unit, després de mig segle de lluita per aconseguir-ho. Per això el Museu de Londres hi dedica l’excepcional mostra i un cicle de conferencies, debats i una altra exposició fotogràfica.

L’esmentada llei, però, no es faria efectiva fins al novembre d’aquell 1918. En un primer moment, a més, i encara al llarg d’una dècada, només es va permetre el dret de vot a les dones més grans de 30 anys i sempre que complissin un seguit de condicions: haver-se inscrit en un registre electoral o estar casades amb un membre del registre; ser propietàries, o haver-se graduat en alguna universitat que estigués, alhora, integrada en algun districte electoral reconegut per la llei. Els homes tenien el dret de vot a partir dels 21 anys.

Quins objectes curiosos es poden trobar a la mostra? Per exemple, la gorra de plat de Flora Drummond, una destacada activista del moviment, que sempre la duia en tots els actes públics en què participava. O la medalla de plata que Emmeline Pankhurst, la líder més carismàtica de les sufragistes, va rebre com a reconeixement de la seva lluita i com a premi per una de les seves habituals vagues de fam: la que va protagonitzar durant la sentència de presó de dos mesos que va complir el 1912 en ser condemnada per haver tirat una pedra contra les finestres del 10 de Downing Street.

Entre altra memorabilia del moviment hi ha pancartes, tota mena de pamflets i publicacions. Fins i tot s’exhibeix el cadenat per al cos amb què el 1860 Muriel Matters i Helen Fox es van lligar a la tanca que separava la galeria des de la qual les dones assistien com a espectadores al Parlament del recinte estricte de la cambra.

Un precursor al Parlament

La primera vegada que Westminster va discutir una moció per reconèixer el vot de les dones va ser el 1868. La va presentar el filòsof John Stuart Mill, un dels pares del liberalisme i el pensador més influent del segle XIX britànic. La iniciativa va ser rebuda amb riallades pels diputats als Comuns.

Entre aquell moment i el 1918, el moviment es va organitzar a partir de l’acció de dues organitzacions: el Sindicat Social i Polític de Dones i la Lliga per la Llibertat de les Dones. L’exposició del Museu de Londres recull molt del material produït per les dues entitats.

Més d’un segle després de moltes de les accions reivindicatives dutes a terme per les dues organitzacions, persisteix un cert debat acadèmic. L’historiador Simon Webb va publicar fa quatre anys el llibre The suffragette bombers: Britain’s forgotten terrorists, en què posava de manifest que el sufragisme utilitzava la violència per fer-se escoltar.

En els anys previs a la Primera Guerra Mundial, les sufragistes, sostenia, van dur a terme una campanya d’atemptats al Regne Unit posant explosius improvisats en llocs tan variats com l’abadia de Westminster, la catedral de St. Paul, el Banc d’Anglaterra, la Galeria Nacional i estacions de ferrocarril.

Però la també historiadora June Purvis, de la Universitat de Portsmouth, refusa aquesta visió. I recorda que “les sufragistes no van matar ni van fer mal mai a ningú”. L’exposició del Museu de Londres, per exemple, destaca que Emmeline Pankhurst, la líder del moviment nascut a Manchester, va subratllar que “cap vida humana no s’hauria de posar en perill”.

Per aconseguir el vot, però, més de 1.300 dones van patir penes de presó. També va ser brutal la repressió d’una manifestació el novembre del 1910, amb actes d’agressió sexual de la policia contra les manifestants, que pretenien arribar pacíficament fins al Palau de Westminster.