ENTREVISTA

“El món àrab viurà moltes primaveres, hiverns i tardors”

Nascut al Líban, Gilbert Achcar és un reconegut expert en el Pròxim Orient.

Nascut al Líban, Gilbert Achcar és un reconegut expert en el Pròxim Orient. Analitza l’onada revolucionària al món àrab a The people want: A radical exploration of the Arab Uprising (2013) i Morbid symptoms: Relapse in the Arab Uprising (2016). Ha visitat Barcelona convidat per l’IEMed.

Diuen que la Primavera Àrab s’ha convertit en un hivern autoritari.

Els que pensen que el procés revolucionari del 2011 ha fracassat són els mateixos que van malinterpretar l’anomenada Primavera Àrab com un episodi simplement de canvi democràtic. Pensaven que seguint el model de l’Europa de l’Est o de l’Amèrica Llatina aquest canvi havia de ser ràpid i relativament pacífic i acabar amb una democràcia parlamentària. Amb aquesta mateixa visió hi havia dues interpretacions oposades: els que veien el procés amb esperança i els que, amb una actitud que es pot qualificar de racista, asseguraven que fracassaria perquè el món àrab és incompatible amb la democràcia. El problema és que el punt de partida és fals, perquè el canvi és molt més profund que una democratització: és un canvi radical d’estructures socials, polítiques i econòmiques, i no només un canvi de sistema de govern.

Un procés més profund?

Sí. Fa dècades que el món àrab està bloquejat en l’àmbit social i econòmic. I això es tradueix en el fet, per exemple, que la regió té el rècord mundial d’atur juvenil. És aquest bloqueig el que explota el 2011. És un procés molt més profund i més difícil, perquè pretén canviar-ho tot, i més tenint en compte que els règims àrabs no estan governats per buròcrates, sinó per classes posseïdores que s’aferren als seus privilegis. També queda clar que, fins que aquest canvi radical no es faci, no hi haurà estabilitat a la regió. I és per això que Tunísia, que ha vist la democratització però no el canvi socioeconòmic, encara està lluny de l’estabilitat.

Accepta el terme Primavera Àrab?

Només si l’entenem com la primera estació d’un procés llarg: el món àrab tindrà primaveres, hiverns, estius i tardors. El 2011 va ser l’inici d’un procés revolucionari de llarga durada, i una dècada després encara no veiem la llum a la sortida del túnel. El punt d’inflexió que va donar peu a l’onada reaccionària va ser el 2013, quan l’Iran va decidir intervenir a Síria per salvar el règim de Baixar al-Assad. Després va venir el cop d’estat d’Al-Sissi a Egipte i el retorn d’homes de l’antic règim al govern de Tunísia i la guerra civil a Líbia. Però també han continuat les explosions socials des del Marroc fins a l’Iraq. La regió està en ebullició: tots els processos revolucionaris tenen fases d’alça i de retrocés.

¿Les insurreccions del Sudan i Algèria poden iniciar una nova alça?

Són insurreccions de la mateixa magnitud que les del 2011. Però jo no diria encara que es tracta d’una nova primavera al món àrab. Tenim també la consolidació del règim sirià, Al-Sissi que es permet el luxe de prolongar la seva presidència fins al 2030 a Egipte, l’ofensiva del mariscal Haftar a Líbia. La situació és contradictòria.

Veu encara una dinàmica regional?

Algerians i sudanesos han après les lliçons d’Egipte pel que fa al paper de l’exèrcit. El moviment popular egipci va celebrar que l’exèrcit derroqués Hosni Mubàrak, va abandonar la plaça Tahrir i després va demanar la intervenció de l’exèrcit contra el president Mohammed Mursi. Creien que els militars permetrien que les aspiracions populars es fessin realitat. I avui Egipte és una dictadura. Els sudanesos i els algerians ho han entès i, amb el mateix escenari de partida -grans mobilitzacions populars contra els presidents Bouteflika i Al-Baixir, derrocats per l’exèrcit-, no volen els militars al poder.

També han après que no n’hi ha prou amb fer saltar el president.

Ara la gent és més prudent i per això les revolucions d’Algèria i el Sudan no han tingut el mateix impacte que van tenir les de Tunísia i Egipte el 2011. Tot depèn del que passi ara. A Algèria caldrà un miracle per fer fora els militars del poder, perquè l’exèrcit és molt fort i el moviment popular és molt gran però feble perquè no té una direcció legítima.

I el Sudan?

És el punt més avançat. L’únic país on ha sorgit una direcció legítima progressista. Com que al Sudan els islamistes estaven amb el règim, el moviment sudanès està lliure de la influència dels Germans Musulmans i per això tots els estats del Golf van aparcar les seves diferències i van sortir en defensa d’Al-Baixir. El poble sudanès té una direcció que ve de molts anys de clandestinitat, representa les associacions professionals, en coalició amb l’esquerra, el moviment feminista, el moviment antiracista del Darfur i els sindicats obrers. I funcionen de manera democràtica.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF