La mina d'or més gran de República Centreafricana a Ndassima (Bambari) s'explota, com la majoria de mines del país, de manera totalment artesanal. L'extracció funciona sota la mira dels fusells rebels.

Minerals de sang a l'era 2.0: les entranyes de la tecnologia digital

Barcelona, capital mundial dels mòbils que amaguen al seu interior violència, guerra i destrucció

La mina d'or més gran de República Centreafricana a Ndassima (Bambari) s'explota, com la majoria de mines del país, de manera totalment artesanal. L'extracció funciona sota la mira dels fusells rebels. / GEMMA PARELLADA

Minerals, que surten de la guerra, travessen quilòmetres i capes digitals, sigil·losament, i arriben a la nostra tauleta de nit, sense que siguem conscients del que tenen al darrere. La gran paradoxa del món hiperenllaçat d’avui és que els aparells intel·ligents que fan possibles les connexions gairebé permanents no ens connecten al Congo, l’indret que conté el secret del seu funcionament.

Els  minerals o recursos de conflicte –sobre els quals hi ha una campanya internacional– són aquells que surten de zones on es disputa una guerra. Les seves vendes no només financen les milícies i exèrcits, sinó que mantenen viu el conflicte.

A finals dels anys 90, van ser els 'diamants de sang' de Sierra Leone i Angola, els que, per primera vegada, van cridar l’atenció de l’opinió pública. Els ' minerals de sang' de la nostra era 2.0 són, en canvi, quatre minerals que surten del Congo i que són imprescindibles perquè funcionin ordinadors, tauletes i telèfons mòbils –a més de bombes o aparells mèdics–.

Són el tàntal, l’estany, el wolframi (les anomenades 3T) i l’or. Tots s’extreuen de l’est del Congo i els ingressos que donen s’injecten a la pitjor guerra del planeta. El rei dels 'minerals de sang', el sultà de les tecnologies, i el rei del Congo, és el tàntal (que s’extreu del coltan).

Les propietats úniques d’aquest mineral rar l’han convertit en estratègic, el més valuós de la nostra era, i el Congo, que té al seu sòl el 80% de les reserves mundials, està pagant un preu brutal per les pressions de la geoestratègia: 5 milions de morts. 15 anys de guerra. I cap perspectiva de pau.

“Ruanda és el primer exportador de coltan de la regió però no té jaciments importants. Tothom sap que Ruanda llança al mercat internacional el coltan del Congo”

Fidel Bafilema Activista congolès. Goma, RDC

L’equació és senzilla: sense el Congo no hi ha mòbils. Però entre les allaus de piulades, 'posts' i 'hashtags' és rar (com el tàntal), trobar-hi el Congo. D’una tomba de 5 milions de morts surten aquests aparells que, a tots, ens envolten cada dia.

'Diamants de sang': de DiCaprio a la República Centreafricana (RCA)

El mirall dibuixa tant les arrugues que es resisteixen al maquillatge com els diamants que espurnegen penjats. La clienta, a una polida joieria d’un carrer noble de Barcelona, no sap on cau la República Centreafricana. És lluny. A l’Àfrica. A molts quilòmetres i més mons de distància. L’or fos en anells i agulles es mira també els clients. Els de la República Centreafricana són entre els millors diamants del món. Estan encara mig embargats, però no han deixat de circular. Si parlessin, les pedres s’explicarien les seves trifulgues, els seus llargs viatges.

L’Ibrahim passeja la seva corpulència dins un bubú blau marí. Els vidres escapçats col·locats sobre el mur de fang no el protegiran de les bales que ens van encerclant. Potser sí els milicians que s’asseuen a la porta.

La RCA té una esplèndida selva tropical, malària de la més cruel i, si la ressegueixes, et duu fins al desert. És al cor de l’Àfrica i, des de fa pocs anys hi batega fort un nou i sagnant conflicte. Matxets, amputacions, masses de cadàvers. Té pinzellades de Ruanda, escenes del Congo i ha tornat a accionar l’alerta roja dels 'diamants de sang'. És el relleu de Sierra Leone –allà on se situa la pel·lícula que porta la problemàtica a la gran pantalla, amb un DiCaprio transformat en mercenari sud-africà–. L’Ibrahim és un dels grans diamanters del país. Els líders rebels li sopen a casa. Ens coneixem el mes de maig del 2014, a la ciutat vermella de Bambari, quan fa exactament un any que han embargat els diamants a la República Centreafricana.

Diamants, ors i minerals a l'origen de la guerra De buscar pedres brutes, a vestir pedres precioses

La República Centreafricana depèn dels diamants. Abans de l’inici de la guerra, el 50% dels ingressos de les exportacions tenia segell de diamant. I un quart de la població en viu. El maig del 2013 –dos mesos després que enderroquin al president– la RCA és suspesa del procés de Kimberly, el sistema de certificació que distingeix els diamants nets de conflicte, però, independentment de papers i certificats, el flux no s’atura. Passa de comerç a contraban.

L'ONU calcula que durant els 18 primers mesos que segueixen a la prohibició, 140.000 quirats surten il·legalment del país: 24 milions de dòlars. Diners que van per la via directa a les milícies, que són matances. La guerra deixa el país dividit en dos: a l’oest, els guerres Antibalaka. A l’est, els ex-Séléka. A ambdues bandes hi ha diamants.

Quan el país comença a esberlar-se la premsa internacional ho descriu com una rebel·lió de la població musulmana. Els centreafricans en diuen la “revolta dels diamanters”.

“Ja no m’hi dedico”, em diu l’Ibrahim. “El perquè d’aquesta guerra són els recursos, com sempre al nostre continent. ¿Què et penses que hi fan aquí els francesos?

França ordena una intervenció militar a la República Centreafricana hores abans que mori Nelson Mandela, a l’hivern europeu del 2013. “¿Qui es creu encara que han vingut a protegir-nos?”, diu l’Ibrahim. A la mesquita de Bambari, els joves, arcs i matxets a punt, tampoc se’n fien de les tropes gales. “Han pres partit”, diu el seu portaveu, “ens defensarem per nosaltres mateixos”. Hores després, quan comença a tronar la violència, els bàndols són dos: militars francesos i joves musulmans.

L’amfiteatre d’or no està embargat

Ara els diamants centreafricans tornen a ser al mercat legal. Però no tots. Kimberly ha aixecat parcialment l’embargament: només per als que provenen de l’oest.

Tampoc estan prohibides totes les matèries. L’amfiteatre brillant de Ndassima és la mina d’or més gran del país. El primer control rebel que envolta el gran forat, cavat artesanalment a cop de pic i pala, és a l’antiga seu d’una empresa estrangera. L’or no l’han prohibit. El soldat que ens assignen per a la visita té el timbre agut dels que no han canviat la veu. Deixa l’arma a la garita de l’entrada i s’endú només una corda i uns auriculars sense fil. La música el transporta a Bollywood.

Mandela, Noemi Campbell i unes “petites pedres brutes”

Any 1997, sopar de gala a la bella Ciutat del Cap. L’amfitrió és Nelson Mandela.  Entre els cèlebres convidats hi ha la model Noemi Campbell i l’expresident liberià, Charles Taylor –actualment condemnat per de crims de guerra comesos a Sierra Leone–. Taylor, a més de reclutar menors i cometre violacions diverses, canviava diamants per armes.

Després de la gala, Campbell dorm –segons declara a la justícia– quan dos homes truquen a la porta. “Un regal per a vostè”. Eren “unes pedres brutes”, descriu Campbell: diamants procedents de Taylor, de Sierra Leone, que finalment, acaben al Fons per als Infants Nelson Mandela.    

EDICIÓ PAPER 23/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF