Matrimonis amb cubans per comprar una casa a l’Havana

El matrimoni és l’única figura amb què un estranger pot obtenir la residència permanent cubana que dona dret a comprar una casa

En general hi ha la creença que en un matrimoni entre una persona europea i una de cubana és aquesta última la que hi surt guanyant. No només des d’un punt de vista econòmic, sinó també des de la perspectiva de facilitats per viatjar. Per a un cubà obtenir una nacionalitat comunitària implica guanyar un passaport que li permet viatjar a multitud de països sense visat. Però aquest tòpic va canviant a poc a poc, ja que la nacionalitat cubana també té avantatges, com el dret a comprar una casa en una ciutat prometedora com l’Havana a un preu molt inferior al que s’està acostumat al Vell Continent.

El matrimoni és l’única figura amb què un estranger pot obtenir la residència permanent cubana que dona dret a comprar una casa. Una de caràcter urbà i com a màxim una altra a la platja o la muntanya, ja que el sistema socialista cubà limita la multipropietat. Per això cada cop hi ha més matrimonis a l’illa entre europeus i locals que tenen com a objectiu sol·licitar la residència permanent que dona dret a comprar una casa al país.

La compravenda d’habitatges a Cuba existeix des del 2011, quan el llavors president Raúl Castro va impulsar un paquet de mesures d’obertura econòmica. Des d’aleshores, s’ha anat desenvolupant un petit però creixent mercat immobiliari, estimulat per l’alta rendibilitat dels lloguers a turistes a les anomenades casas particulares, que van viure un boom amb l’inici del desgel amb els EUA el 2014.

Animats pel context d’optimisme que es respirava a l’Havana fa tres anys, molts estrangers -especialment europeus i sobretot espanyols- van córrer a analitzar el mercat immobiliari cubà amb diferents resultats. Alguns, com l’Eduardo, que ja estava casat amb una cubana i vivia a l’illa des de feia 15 anys, van trobar en la nova legislació la raó per sol·licitar la residència permanent i poder invertir en una nova propietat a un preu relativament assequible: un apartament en un dels barris més cèntrics de la capital cubana amb més de dues habitacions pot costar al voltant dels 50.000 euros.

No es tracta d’un tràmit senzill, ja que l’estat vol evitar matrimonis per interès que desestabilitzin el seu poder sobre l’economia. Només es pot demanar un any després del matrimoni i, en cas de negativa, l’interessat ha d’esperar-se un any més per tornar a sol·licitar-lo. Es diu que les autoritats investiguen mínimament cada estranger que vol la residència per confirmar que el matrimoni és verídic, però tot i així hi ha excepcions com les del Jordi (nom fictici).

“Veia molt de futur al país”

El Jordi va venir a Cuba per primer cop el 2009 per passar-hi les vacances. Durant els gairebé 30 dies que va estar-hi va fer un grup d’amics amb els quals s’escrivia de tant en tant. Va tornar a Cuba el 2015 sota el mantra del moment -“En cinc anys canviarà tot”-, i quan va reunir-se amb la seva amiga Giselle la idea va sorgir de manera conjunta. “Ens casàvem i ella guanyava la nacionalitat espanyola i jo la cubana per poder comprar una casa”, explica per telèfon des de Barcelona, on ell i la Giselle viuen actualment, però en cases separades. “No m’importava viure un any a Cuba. Jo era jove i veia moltíssim futur al país. M’hi veia”, diu.

Un cop va obtenir la residència permanent va comprar una casa al seu nom al barri del Vedado. Encara no l’ha posat a llogar perquè el govern cubà va congelar les llicències de lloguer turístic, i ni tan sols n’ha acabat la reparació. L’estat d’algunes cases provoca que moltes vegades la reparació sigui gairebé tan cara com la compra. “S’ha de portar absolutament tot, perquè a Cuba no hi ha res, i després s’ha de controlar molt perquè els paletes es queden amb material”, lamenta. El Jordi va a Cuba aproximadament cada quatre mesos per controlar les obres, que ja duren quasi dos anys, i per explorar l’estat de les llicències. “Si arribo a saber que hi hauria tants maldecaps no ho hauria fet. Però crec que amb el temps valdrà la pena”.

Els del Jordi i l’Eduardo són dos casos relativament feliços. Però tots els estrangers experimentats a Cuba saben d’algun cas en què, després d’uns anys de matrimoni, l’amor s’acaba i amb el divorci la part cubana s’acaba quedant amb tot. De vegades perquè, per comoditat burocràtica, la propietat es posa a nom del cònjuge cubà. D’altres perquè, en un judici, els tribunals sempre fallen a favor dels ciutadans locals, encara que l’estranger tingui permís de residència.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF