OBSERVATORI D’EUROPA

Europa i el ‘model egipci’

Si Egipte és ara el model, la UE no només no ha après dels seus errors del passat, sinó que de manera conscient està disposada a repetir-los

La Unió Europea ara es vol posar en mans d’Egipte. En menys d’un mes el president del Consell, Donald Tusk, s’ha entrevistat dues vegades amb el president egipci, Abdel-Fattah al-Sissi. El 16 de setembre, Tusk i el primer ministre austríac, Sebastian Kurz, que ara ocupa la presidència de torn de la UE, van ser al Caire i en van tornar entusiasmats. Poc després el polític polonès lloava el model migratori d’un país que no ha registrat “ni una sortida aquest any davant les 13.000 del 2016”, segons destacava Tusk a la cimera de caps d’estat i de govern de la UE feta just després a Salzburg.

La Comissió veu Egipte -juntament amb Tunísia- com un dels països on situar les seves “plataformes regionals de desembarcament” de migrants. Egipte podria acollir també, l’any que ve, una nova cimera de la UE amb els països àrabs perquè la prioritat és trobar “socis forts i efectius” que es comprometin a frenar les sortides de migrants cap a Europa, en paraules del primer ministre austríac. Fa només dos anys un representant diplomàtic europeu al Caire reconeixia que la UE estava “dividida entre els que diuen que hi hauria d’haver col·laboració amb Egipte -en immigració, per exemple- i els que diuen que no es poden repetir els errors de l’època Mubàrak”. Finalment, la UE torna a la vella política de donar suport a les autocràcies a canvi d’estabilitat. “Aquest és un soci que es pren les seves responsabilitats seriosament, un soci amb qui podem treballar en el context migratori i més enllà”, assegurava una font comunitària.

Mala memòria de la UE

Grups de defensa dels drets humans han protestat les últimes setmanes per aquest acostament a Al-Sissi i per l’efecte d’una política que no busca únicament el blindatge de fronteres, sinó també el tancament dels migrants en centres gestionats per països on es violen els drets humans i amb llargs historials d’abusos als centres de detenció. La memòria política de la UE és ben curta últimament. Ara fa cinc anys del naufragi de Lampedusa. “Una cosa és veure-ho per televisió i l’altra és veure-ho aquí. Són imatges que no oblidaré mai”, va confessar l’aleshores president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, davant la desolació dels 280 taüts que omplien un improvisat dipòsit de cadàvers en un hangar de l’aeroport de l’illa italiana. Des d’aleshores, 16.000 persones han mort al Mediterrani, els governs de la Unió han acabat criminalitzant les organitzacions de salvament que intenten impedir el naufragi de més migrants i els esforços econòmics i de cooperació s’han centrat a reforçar el control de fronteres i l’externalització de la responsabilitat d’acollida.

El descens d’arribades registrades l’últim any, amb tot, no ha evitat un augment en el nombre de persones mortes en la travessia. Ho confirmava l’informe Viatges desesperats, publicat per l’ACNUR a principis de setembre: entre el gener i el juliol d’aquest any el nombre de refugiats i immigrants que van entrar a la UE a través de Grècia, Itàlia i Espanya va disminuir un 41% respecte a l’any anterior. En canvi, durant aquests primers set mesos hi va haver 74 morts registrades en comparació amb les 42 del mateix període de l’any anterior. Cada nou pas de la Unió comporta una modificació de les rutes migratòries. Si Egipte és ara el model, la UE no només no ha après dels seus errors del passat, sinó que de manera conscient està disposada a repetir-los. És el nou-vell model de la relació europea amb el nord d’Àfrica.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF