El Brexit deixa al descobert el rumb incert de la UE

La Unió Europea s’enfronta al repte de convertir la marxa del Regne Unit en un impuls per reforçar el projecte comunitari

El maig vinent està prevista una gran conferència sobre el futur de la Unió Europea. És un dels compromisos de la nova Comissió (el govern de la UE) directament sol·licitat des del despatx que el president francès Emmanuel Macron té a l’Elisi. Però la necessitat de celebrar aquesta conferència sobre el rumb de la UE demostra que el projecte europeu en si mateix està, com a mínim, en dubte. Les primeres alertes sobre la desintegració europea van agafar força amb la crisi financera de finals de la primera dècada dels 2000, quan va semblar possible expulsar Grècia de l’euro. Però divendres que ve, per primera vegada, la UE perdrà un dels seus membres. Una desintegració de facto que deixa al descobert les incerteses del rumb d’una Unió que afronta el repte de decidir què vol ser sense el Regne Unit.

L’impacte d’aquesta sortida encara no es pot mesurar perquè tot està per determinar. Dimecres el ple del Parlament Europeu ratificarà l’acord de retirada i el Brexit serà efectiu divendres. Però la realitat és que tot just s’obre una segona fase encara més complexa. A partir de l’1 de febrer comença un període de transició que (a causa de la triple pròrroga) s’ha escurçat fins a finals del mateix 2020, i durant el qual s’ha de negociar com ha de ser la futura relació entre les dues parts que se separen.

Al llarg d’aquests onze mesos poques coses canvien en el vessant més pràctic i quotidià: el Regne Unit continuarà sota les normes europees i dins el marc europeu. Però sí que canvia en l’àmbit institucional i simbòlic. D’entrada, ja no hi ha representant britànic a la Comissió. L’altre gran canvi es produirà a partir del febrer. L’Eurocambra perdrà seients. Els 73 eurodiputats del Regne Unit ja s’han anat acomiadant aquesta última setmana, perquè el ple del 29 i 30 de gener, en què es ratificarà el Brexit, serà l’últim.

El nou Parlament post-Brexit tindrà 705 escons. Dels 73 britànics, se’n reparteixen 27 entre diversos estats membres i se’n reserven 46 per a futures incorporacions. Això implica canvis per a països com Espanya, que guanyaran alguns seients per millorar la proporcionalitat. Per això mateix Clara Ponsatí es convertirà en eurodiputada de JxCat a partir de l’1 de febrer. També guanyen un eurodiputat el PSOE, el PP, Cs i Vox.

Hi guanyen els grans partits

Aquests canvis també modifiquen l’equilibri de forces a la cambra. Segons les projeccions de la mateixa institució (pendent de confirmacions dels estats membres), amb el Brexit queda reforçada la majoria tradicional de populars, socialistes i liberals, i en surten especialment perjudicats els Verds/ALE. Els ecologistes són ara el quart grup de l’hemicicle, però passaran a ser el cinquè en favor dels ultradretans de Salvini i Le Pen (Identitat i Democràcia). A més, els seguiran de prop els Conservadors i Reformistes (grup on hi ha Vox), que malgrat perdre els tories britànics passaran de 65 a 62 escons i encara podrien passar per davant dels Verds si el Fidesz de Viktor Orbán s’hi acaba sumant, perquè encara està suspès dins el Partit Popular.

Risc o oportunitat?

L’euroescepticisme, doncs, en cap cas perd força amb la sortida del Regne Unit. De fet, algunes veus consideren que el Brexit és definitivament un risc per al projecte europeu si acaba donant una empenta als discursos més euròfobs.

Un informe dels serveis d’afers constitucionals del Parlament Europeu encarregat a diversos experts admet que la marxa del Regne Unit pot ser tant una oportunitat com un risc per al futur de la UE: “L’impacte del Brexit en la integració quedarà determinat per l’èxit o el fracàs del Regne Unit a fora i per l’habilitat de la Unió a l’hora de demostrar als ciutadans que, comparada amb altres opcions, pot atendre les demandes polítiques i donar respostes efectives als seus problemes”. Damunt la taula hi ha qüestions per definir, com ara la manera d’enfortir el Parlament, de millorar la transparència, d’abandonar la unanimitat en la presa de decisions i de disposar d’un salari mínim europeu, d’una taxa a les tecnològiques i de llistes transnacionals. Tot plegat, quan no s’ha completat la unió econòmica i encara no queda clar si es vol obrir la porta a altres països dels Balcans.

Veus com Pieter Cleppe, del think tank Open Society, creuen que la UE no serà capaç de reconduir el Brexit en positiu: “Alguns a la UE intentaran que serveixi d’impuls per a la integració, però no crec que se’n surtin. Hi ha molta oposició justificada dins els 27 en contra de més concentració de diners i poder a Brussel·les”. Per exemple, ja s’ha alineat l’anomenada lliga hanseàtica (els Països Baixos i els nòrdics), hereva de la tradicional posició britànica, que veu amb bons ulls el lliure comerç però defensa la disciplina pressupostària i menys integració fiscal.

Però també hi ha qui creu el contrari: “La UE perd un membre incòmode, però en guanya d’altres més entusiastes i partidaris d’una més gran integració política i econòmica”, apunta Giles Merritt, president de Friends of Europe. El mateix informe del Parlament es refereix al Regne Unit com un membre “incòmode” de la UE que en àmbits com la política migratòria ha endarrerit, o fins i tot frenat, el progrés del projecte europeu. Ara, a simple vista, França i Alemanya haurien de topar amb menys traves per tirar endavant el seu projecte refundador d’Europa. Però ni Merkel ni Macron passen pel seu millor moment.

El primer gran capítol comença l’1 de febrer amb la negociació de la futura relació. En només onze mesos s’ha de decidir tot: la relació comercial, els drets de moviment dels ciutadans -on queda l’Erasmus-, l’accés a les bases de dades, controls de fronteres, el transport... Qüestions realment complexes que poden disparar molt la tensió. Per això Brussel·les és conscient que una pròrroga de la transició és més que probable i que, per tant, el maldecap del Brexit no s’ha acabat.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF