Qui decideix què és “parlar bé”?

“Però això és correcte?” és una de les preguntes més habituals que senten els filòlegs. Sovint s’acompanya d’un gest de cautela, com si la llengua fos un terreny ple de trampes en què cal moure’s amb cura per no “cometre un barbarisme”. Darrere d’aquesta inseguretat hi ha una idea molt estesa: que hi ha algú, una mena d’autoritat invisible, que sap exactament què és “parlar bé”.

Ara bé, les normes no són veritats absolutes. No neixen del no-res ni són eternes. La normativa és, sobretot, una convenció humana, fruit d’acords, debats i processos històrics. El que avui ens sembla ‘correcte’ potser fa cent anys era considerat una incorrecció, i hi ha formes que la normativa ara no preveu i que poden acabar sent acceptades d’aquí a un temps. La llengua, com sabem, canvia, i la norma s’hi adapta –de vegades més ràpidament, de vegades amb resistència.

Les llengües que actualment es poden considerar estandarditzades han passat per un procés de planificació lingüística, és a dir, per un conjunt de decisions que les han fetes funcionals dins la societat moderna. El noruec Einar Haugen va resumir el procés en quatre etapes: primer, cal escollir quina varietat servirà de base; després, establir-ne les regles (ortografia, gramàtica, lèxic); seguidament, difondre-les i, finalment, ampliar-les perquè la llengua pugui servir a tots els àmbits. Aquestes fases mai no són neutres ni naturals: impliquen opcions culturals i polítiques.

Codificar i ‘purificar’

El francès, per exemple, va fixar molt aviat una autoritat clara. L’Académie française, fundada el 1635, va néixer amb la voluntat de codificar i ‘purificar’ la llengua, una tasca que servia tant a interessos culturals com polítics. El francès de París es va convertir en la varietat de prestigi i la resta van ser etiquetades com a patois. La norma, en aquest cas, va funcionar com una eina d’unificació social i de reafirmació del centre de poder.

L’anglès, en canvi, no té una acadèmia central. No hi ha una institució que establesqui què és admissible i què no ho és, malgrat que la norma existeix igualment. S’ha construït a través del prestigi social: universitats, diccionaris i mitjans de comunicació han acabat establint els models de referència, com la Received Pronunciation britànica o el General American. En aquest cas, la norma no s’ha imposat per decret, sinó pel mercat, per raons de pes cultural i econòmic.

El cas de l’espanyol també és molt interessant. Tot i tenir una institució central històrica (la Real Academia Española), amb el temps han aparegut acadèmies en diversos països llatinoamericans i s’ha establert una xarxa de col·laboració. Això vol dir que la norma es consensua entre diversos centres, cosa que reforça la idea que hi ha moltes maneres de “parlar bé” espanyol. D’aquesta manera, el model s’ha descentralitzat i reflecteix millor la diversitat real de la llengua.

Un cas semblant és el del portuguès, que ha viscut debats entre Portugal i el Brasil per harmonitzar l’ortografia. Després de dècades de reformes, s’ha arribat a un acord que permet mantenir diferències, però facilita la intercomprensió. En el fons, aquests exemples ens mostren que les normes són acords pràctics, no veritats immutables.

El català també s’ha construït a través d’un procés d’equilibri entre unitat i diversitat. Quan l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va aprovar les Normes ortogràfiques el 1913, i Pompeu Fabra va publicar la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general (1932), es van completar les primeres fases del model de Haugen: selecció i codificació. L’objectiu era clar: establir una base comuna perquè la llengua fos funcional i moderna.

Fabra i l’IEC, però, no només feien feina tècnica. Fixar la norma també era un acte simbòlic i polític: demostrar que el català era capaç de servir a tots els usos culturals, educatius i administratius. I durant bona part del segle XX, la lluita per la llengua va ser doble: definir una norma i, alhora, garantir-ne espais d’ús. Amb la democràcia, les lleis de normalització lingüística dels anys vuitanta van permetre consolidar aquesta feina, i el català va anar completant els passos per assolir un estàndard compartit a tot el domini lingüístic.

Model pluricèntric

Ara bé, aquest procés no ha estat exempt de polèmiques i, a més, s’ha passat d’un model monocèntric (en què l’IEC era l’única autoritat normativa) a un model pluricèntric (amb més d’una acadèmia). Això, entre altres qüestions, ha fet aparèixer debats sobre quin ha de ser el ‘model’ que ens representi. L’IEC i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), però, han acabat optant per una solució de cooperació: compartir una base comuna però amb sensibilitat per la variació geogràfica. De fet, la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC, publicada el 2016, és un bon exemple d’aquesta sensibilitat: no ‘imposa’ una única manera de parlar, sinó que ofereix opcions segons el context i reconeix la variació com una riquesa.

Així, doncs, la millor resposta possible a “això és correcte?” no és ‘sí’ o ‘no’, sinó ‘depèn’. Depèn d’on, de com i de per (a) què. I, de fet, el que potser convé és revisar la pregunta. En lloc de demanar-nos si una paraula o una estructura “és correcta”, el que hem de fer és preguntar-nos si és adequada: adequada a la situació, al registre, a l’interlocutor. Parlar bé no és repetir el que diu una gramàtica, sinó saber escollir com parlar segons el moment, el lloc i qui ens escoltarà.