La gran nit d’Òmnium / La provocació de Pedro Sánchez

Quan vaig sentir que Sánchez demanava als independentistes sentit comú, vaig apagar la ràdio

La gran nit d’Òmnium

Fa una setmana, la seu d’Òmnium va ser atacada. De nou, els van pintar els rètols i els van pintar creus gammades, fent-los passar pel que no són. Per sort, aquest divendres Òmnium serà notícia perquè és el seu gran dia. A Sabadell se celebrarà la Nit de les Lletres Catalanes. En els darrers anys, aquesta gala té una càrrega emotiva que posa la pell de gallina. Primer per la mort de l’enyorada Muriel Casals, que amb el seu lideratge tranquil va saber eixamplar la base. Fa un any, el sentiment era d’indignació per l’empresonament de Jordi Cuixart. Ara, amb el president encara a la presó, Cuixart continua enviant missatges que combinen serenor i valentia. No és estrany que, amb ell al capdavant, Òmnium continuï sumant centenars de socis cada setmana.

Òmnium –llengua, cultura, país des de fa gairebé 60 anys– sap, per experiència, que el procés serà llarg i que només arribarem a ser prou gent a través de la cultura. Sap que la revolució serà pacífica i democràtica o no serà. Entén que amb passamuntanyes és molt difícil llegir. La reivindicació, avui i divendres que ve amb el consell de ministres a Barcelona, és absoluta i determinada, però sempre mirant de trobar el to. Així serà també aquesta nit, quan els premis no són el de menys. A la Nit de Santa Llúcia hi ha guardons amb el nom de Carles Riba i de Mercè Rodoreda i això, per si sol, és responsabilitat i prestigi. Consola veure que el país, malgrat tot, és un racó de poetes i de contistes que es posen a escriure al marge dels patiments polítics. Avui coneixerem, sobretot, el guanyador del premi Sant Jordi de novel·la. Dels últims 25 guanyadors, una sola dona: Carme Riera. El jurat –els diferents jurats de tots aquests anys– sempre podrà dir que les obres es presenten amb pseudònim i que ells llegeixen les novel·les a cegues, sense saber si l’ha escrit un autor o una autora. Esperarem el veredicte a Sabadell, terra de Cuixart.

¿És de sentit comú que el Govern porti un any i mig en presó preventiva, a l’espera d’un judici sense garanties?

La provocació de Pedro Sánchez

No han entès res. Ho vam constatar, de nou, en el debat sobre Catalunya al Congrés. Tenallat entre Vox, que arrossega PP i Ciutadans, i la necessitat d’aprovar els pressupostos, Pedro Sánchez va plantejar un debat deixatat sobre Catalunya. Quan vaig sentir que demanava als independentistes que tornessin al sentit comú, vaig apagar la ràdio. ¿Sentit comú? Catalunya havia aprovat l'Estatut amb un 85% de suport, el va ribotar el PSOE i el PP ho va aprofitar per atiar la catalanofòbia. Deixem de banda l’històric dèficit fiscal, els greuges en infraestructures i les promeses incomplertes. Agafem, tan sols, els últims 18 mesos. Justícia i mitjans s’inventen un relat de violència davant de la conselleria d’Economia per empresonar els presidents d’Òmnium i l'ANC. S’acusa de rebel·lió i sedició la presidenta del Parlament per haver fet la seva feina mentre el rei truca a empreses perquè fugin de Catalunya. S’estova la gent l’1-O, s’arrenquen les urnes i s’humilia el cap dels Mossos. Es permeten manifestacions dels policies, ebris d’"a por ellos”, però es criminalitza el groc i els llaços per la llibertat. Finalment, s’inventa un consell de ministres a Barcelona, oh quina deferència. ¿És sentit comú fer-lo el dia 21, coincidint amb la victòria de la majoria independentista? ¿És sentit comú no poder investir Puigdemont president, si l'havien convidat a presentar-se als comicis? ¿Ni Jordi Sànchez? ¿I no permetre-ho tampoc a Turull, empresonat a mitja investidura? ¿I que el Govern porti un any i mig en presó preventiva, a l’espera d’un judici sense garanties? ¿Sentit comú? Divendres tindrà la resposta. Esperem que es faci segons els mètodes d’Òmnium, pacíficament i amb intel·ligència. Em temo, però, que els CDR i els esvalotadors –infiltrats o no– cauran en la provocació, en el parany que han parat per poder justificar tot el que ens tenen preparat per després.

EDICIÓ PAPER 13/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF