Publicitat
Publicitat

Actors sense màscara / Treure’s les puces de sobre

"Ja no estan sols Albert Boadella o, a les antípodes, l’entusiasta Joel Joan"

Actors sense màscara

Qui té dos rellotges no sap mai quina hora és . Qui té dues enquestes no sap quina creure’s. És el que va passar ahir amb dos mostrejos, el del CEO i el del CIS, que sobre els resultats que hi haurà a Catalunya el 25-N donaven extrapolacions massa diferents. Ridícul majúscul. O CiU tindrà majoria absoluta o en quedarà lluny? El PP serà segona força al Parlament o en serà la quarta? Com quedem? És una aberració que, amb diner públic, es dediquin a fer tanta enquesta amb amb un marge d’error tan gran. Qui les vulgui que se les pagui i, després, si li ve de gust, que les cuini a la seva conveniència. El debat sobiranista, però, al marge de les interpretacions interessades, ha destapat un fenomen rellevant. Qui més qui menys s’ha posicionat. La gent amb personalitat, de molts àmbits diversos, s’ha mullat i ha clarificat on se situa, nacionalment o ideològica. En el món del teatre, per exemple, és paradigmàtic veure com alguns actors importants del país s’estan traient la màscara rere la qual solen amagar els seus personatges. En pocs dies hem vist com Ramon Madaula (magnífic professor d’universitat a 'Oleanna'), es declarava federalista en una entrevista a l’ARA. Abans d’ahir, Sergi López (diuen que ho broda a '30/40 Livingstone') explicava perquè votarà les CUP, després de veure que a la seva població, Vilanova i la Geltrú, feien una tasca millor del que es pensava. Ja no estan sols Albert Boadella o, a les antípodes, l’entusiasta Joel Joan ('El Nom', al Goya Codorníu, serà l’esdeveniment teatral de l’any) l’únic que tothom sap de quin peu calça. Fora complexos. El camí cap a l’autodeterminació ens està posicionant a tots com aquest protagonista de 'Pàtria' (sublim Francesc Orella al Lliure de Gràcia) que esclata i es defineix amb rotunditat.

Treure’s les puces de sobre

Si a la festa de Hallowen del Madrid Arena tenien permís per a 9.000 persones i, segons l’informe policial, n’hi havia 23.000 el delicte és molt greu . Si no hi havia els membres de seguretat pactada, si l’Ajuntament sabia, de feia anys, que el recinte tenia unes deficiències que nova fer res per arreglar, va ser gairebé un miracle que la tragèdia acabés amb quatre morts. No s’entén que, d’entrada, les autoritats s’espolsessin qualsevol responsabilitat si una empresa municipal (Madrid Espacios y Congresos) gestionava l’equipament ones feia la festa. L’Ajuntament es va dedicar a amagar l’ou, com si ells no hi tinguessin res a veure. Per més que ara s’acusin mútuament, entre el promotor de la festa i el consistori, la rentada de mans que van fer en les declaracions del dia de Tots Sants haurien de servir per inhabilitar una colla de polítics i fer seure al banc dels acusats uns quants encobridors. Anna Botella, l’alcaldessa de Madrid, hi té una responsabilitat. La tragèdia ha acabat amb quatre noies mortes perquè, pel cap baix, no hi va haver prevenció, ni vigilància, ni control. És molt més greu això que el fet,recriminable, que l'alcaldessa, després de la roda de premsa de divendres, se’n tornés de pont a un hotel de luxe de Portugal. A Heysel van morir, esclafats i asfixiats, 39 seguidors del Juventus. A Hillsborough, per causes similars, 96 aficionats del Liverpool. En tots dos casos, els responsables policials i polítics van mirar d’escaquejar-se. A Anglaterra, la perseverança de la gent ha aconseguit que 'Justice for 96' hagi desvelat una trama d’ocultació de proves gravíssima. A Madrid, avui, no hauria depassar el mateix i s’hauria d’estirar fins a l’últim fil. Peti qui peti. Governar és això. És responsabilitzar-se, és arriscar-se i, si cal, que et facin una cara nova.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF