La diferència entre Catalunya i Escòcia

Al’hora de descriure les diferències entre Escòcia i Catalunya s’ha destacat molt el contrast entre el comportament del govern conservador britànic, liderat pel Sr. Cameron, que va autoritzar el referèndum sobre la independència a Escòcia, i el del govern conservador espanyol, hereu d’un estat dictatorial i liderat pel Sr. Rajoy, que s’oposa a la celebració d’una consulta a Catalunya. És lògic i just que es consideri que la diferència més gran que hi ha entre els casos britànic i espanyol és aquesta. Ara bé, dit això -que és central-, cal afegir més dades, poc conegudes a Catalunya i a Espanya, que permeten entendre millor les diferències que hi ha entre les dues realitats.

Escòcia, tradicionalment un país conservador, va deixar de ser-ho a partir dels anys de govern de la Sra. Thatcher. Després de divuit anys de clar domini al Regne Unit, el Partit Conservador va deixar de tenir representació per Escòcia al Parlament britànic. I quan el 1999 es va establir el Parlament escocès, el Partit Laborista, sol o en aliança amb el Partit Liberal, va passar a tenir-hi el grup amb més representació parlamentària. Aquesta aliança laborista-liberal va ser majoritària en el període 1999-2007.

Ara bé, les polítiques de retallades i de disminució dels salaris dutes a terme pel govern central britànic, així com pel Parlament escocès, en resposta a la crisi econòmica, van ser tan altament impopulars que van antagonitzar l’electorat i van crear un enorme problema als partits governants. A Escòcia, el Partit Laborista va perdre suport electoral (va passar d’un 34% dels vots el 1999 a un 26% el 2011 en les eleccions al Parlament escocès) i el seu nombre de militants es va reduir de 30.000 el 1998 a 13.000 el 2010. Gran part d’aquest vot va anar al Partit Nacional Escocès (SNP), les propostes del qual estaven més a l’esquerra que les que feia el Partit Laborista. Com a resultat d’això aquest partit va créixer espectacularment, va augmentar en més de 15 punts el seu suport electoral entre el 1999 i el 2011, i va guanyar un 44% del vot popular en les eleccions al Parlament escocès del 2011, de manera que va passar a ser el partit dominant de la vida política escocesa, i a governar Escòcia.

Una vegada al govern, l’SNP va indicar que duria a terme la seva promesa de celebrar un referèndum en el qual s’oferissin al poble escocès tres alternatives: deixar la situació com estava, augmentar l’autonomia d’Escòcia (el Parlament de la qual passaria a tenir responsabilitat en totes les àrees de governança del país, excepte la Corona, defensa, afers estrangers i el Banc d’Anglaterra, i el país es mantindria en el sistema monetari centrat en la lliura esterlina; aquesta alternativa era la preferida per una àmplia majoria a les enquestes) i la independència. Salmond, el líder de l’SNP, sabia que era improbable que la independència vencés en el referèndum, i, per tant, era partidari de limitar la demanda a la segona, que era la que tenia el màxim suport -cosa de la qual era plenament conscient el Partit Conservador de David Cameron-. Per aquest mateix motiu, Cameron va preferir que el referèndum se centrés en “independència” o “no-independència”.

No obstant això, la proposta de Cameron tenia un risc per a ell, i és que l’alternativa independentista pogués guanyar. I gairebé va guanyar. Però això no és tant resultat d’un sentiment nacionalista pro independència com de la mobilització popular contrària a les polítiques d’austeritat del govern central i, anteriorment, del Partit Laborista. En realitat, la popularitat del partit governant nacionalista (SNP) es deu predominantment al seu esquerranisme. S’ha oposat al copagament en els serveis públics de dependència i a les farmàcies, a l’augment de les matrícules universitàries i a la privatització del servei nacional de salut, entre moltes altres mesures, i s’ha presentat com el partit defensor de l’estat del benestar. I en política exterior va arribar a demanar la sortida d’Escòcia de l’OTAN, i es va mostrar crític amb les guerres i les invasions en què va participar el govern britànic en suport dels EUA. L’SNP ha estat percebut per amplis sectors de la població, i molt en particular entre la classe treballadora escocesa, com el partit defensor dels assoliments socialdemòcrates enfront del neoliberalisme dels conservadors i laboristes.

I el dia del referèndum, la classe treballadora i la joventut (els sectors més perjudicats per les polítiques neoliberals) van votar massivament per la independència. Els llocs on es van recollir més suports pel sí van ser els barris obrers. I gairebé van vèncer, malgrat l’enorme oposició del govern central, del món empresarial britànic i escocès, i pràcticament de tots els mitjans de comunicació, de la premsa i de la televisió al Regne Unit i a Escòcia. Però la mobilització va ser enorme, i “de casa en casa”, com indica Neil Davidson en el seu article A Scottish Watershed a The New Left Review (set./oct. 2014), del qual extrec la major part de les dades. Com més baix era el nivell de renda, més alt va ser el suport al sí, excepte entre els ancians, temorosos de l’impacte de la independència en les seves pensions.

El contrast amb Catalunya és significatiu. Els elements comuns són, com a Escòcia, el gran empipament i rebuig de la gran majoria de la població catalana cap a les polítiques d’austeritat, les retallades i les baixades de salaris que ha estat imposant el govern central del Sr. Rajoy. I un altre element en comú és l’ampli desig popular de poder decidir, a través d’un referèndum, quina és l’alternativa preferida en la configuració futura de Catalunya amb la resta d’Espanya (al voltant del 80% de la població). Ara bé, davant d’aquests elements comuns, en tenim un de gran importància i que és molt diferent. Mentre que a Escòcia aquest empipament l’ha canalitzat un partit governant de centreesquerra, a Catalunya ho ha intentat liderar un govern que pertany a la família política -la liberal- que domina juntament amb la família política conservadora a la Unió Europea, que és correcta o incorrectament percebuda pel món del treball com a responsable d’aquestes polítiques d’austeritat. Això explica l’escassa mobilització de les classes treballadores de Catalunya en la consulta del 9-N. L’abstenció el dia de la consulta va ser massiva als barris obrers de Catalunya. I és més que probable que, si el moviment independentista no mobilitza la classe treballadora catalana, a Catalunya no hi hagi independència. La diferència amb Escòcia no podria ser més gran.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF