El món i l’abast de l’acció exterior catalana

Més enllà de les definicions acadèmiques, els humans han practicat sempre les relacions exteriors i la diplomàcia, molt abans de la creació dels estats nació. El desenvolupament dels transports i les consegüents relacions comercials entre les societats van comportar l’establiment de conductes de cortesia per relacionar-se amb altres pobles i poder bescanviar productes amb naturalitat i sense crear conflictes. Sense anar més lluny, els pobles de la Mediterrània han practicat entre ells unes relacions comercials molt intenses i beneficioses, i com a derivació d’aquests contactes s’han produït contagis i mescles de cultures, costums i idiomes. El comerç ha estat el germen de l’acció exterior, i la diplomàcia ha estat l’art natural de relacionar-se amigablement.

A mesura que va anar passant el temps i es van intensificar les relacions, i molt especialment en crear-se estructures estatals, el que era espontani es va anar institucionalitzant, i determinades accions exteriors van quedar monopolitzades pels estats, però només unes quantes, i minoritàries. El gruix de les actuacions exteriors que hi ha al món són lliures i no estan subjectes al monopoli dels estats. Les grans empreses, els ajuntaments de grans ciutats, les universitats, els centres de recerca o les ONG importants, per exemple, tenen departaments de relacions exteriors, i això és vist amb total naturalitat.

Originalment, la diplomàcia es referia als documents de presentació, recomanació o sol·licitud, fins que, amb la creació dels estats nació, es va convenir que se centraria en les relacions entre els estats. No obstant això, en el món d’avui han sorgit múltiples actors no estatals que també fan diplomàcia, de manera que vivim en una època en què ja no és correcte parlar del monopoli estatal de l’actuació diplomàtica, en la mesura que no es correspon amb la realitat. Aquest aspecte comporta una controvèrsia, ja que els estats són molt gelosos en aquestes atribucions, i no els plau que hi hagi actors que facin actuacions de caràcter diplomàtic sense el seu consentiment. La idea que la diplomàcia és un concepte exclusiu de les cancelleries i els seus ambaixadors no reflecteix la realitat actual, i es crea un debat semàntic que, en part, s’ha solucionat creant nous termes complementaris, com diplomàcia no estatal, diplomàcia ciutadana, diplomàcia paral·lela, diplomàcia econòmica, diplomàcia de les ciutats, etc. En tot cas, sí que és cert que el terme relacions diplomàtiques ha quedat fixat com a competència dels estats, tot i que les actuacions diplomàtiques són lliures. Jo mateix n’he fet moltes, sense cap problema, sigui amb organismes internacionals o amb actors diplomàtics estatals.

En un món tan globalitzat com l’actual, a més, les relacions internacionals ja no són exclusives dels estats, sinó que les duen a terme organitzacions no governamentals, corporacions transnacionals, mitjans de comunicació influents, xarxes socials, organismes de tota mena i altres actors. Pel que fa a la diplomàcia estatal, està definida i regulada per la Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques, del 18 d’abril del 1961. El que no surt en aquesta Convenció no és competència exclusiva dels ministeris d’Afers Estrangers dels estats.

Com he comentat, l’acció exterior i la corresponent diplomàcia han deixat de ser un afer exclusiu dels ministeris d’Exteriors i el seu personal diplomàtic per donar cabuda a les actuacions que porten a terme diversos actors; tots ells creen vincles internacionals i xarxes que esdevenen veritables nous actors en les relacions internacionals. La globalització, amb les seves múltiples manifestacions, ha afavorit aquest fenomen, que pot ser utilitzat per a finalitats egoistes o altruistes, per al benestar o per a l’opressió. Una acció exterior compromesa amb els afers globals i amb la millora de les societats, inclosa evidentment la nostra, necessita, doncs, una estratègia per cercar complicitats en la societat, especialment si aquesta ja és dinàmica com la catalana, per fer-la partícip d’un projecte universal que no es limiti i vagi més enllà de la projecció de Catalunya al món, i que inclogui la doble via, és a dir, la receptivitat per acollir el millor que hi ha a fora, i que podem incorporar al nostre bagatge, en la mesura que ens pot enriquir. No es tracta, doncs, de quedar-se en les operacions de relacions públiques de mostrar-nos tal com som i ser un pol d’atracció, sinó d’aprofitar tots els actius enriquidors i transformadors que té o pot tenir la nostra societat per aportar innovacions que siguin beneficioses per al món.

És evident que una acció exterior, sigui d’un estat o d’una nació sense estat, pot orientar-se preferentment o en exclusiva a qüestions econòmiques, ja sigui per promocionar les seves exportacions o per atreure inversions estrangeres. Aquesta opció, però, és impròpia d’un país que vulgui donar-se a conèixer també en afers de caràcter polític, cultural, científic, social o d’altres, i en particular en les causes més nobles del món, en què es necessiten moltes complicitats. El que proposaria, doncs, és que Catalunya esdevingui un referent, encara que modest, en diversos temes, com ara ja ho és en biomedicina, però també en altres sobre els quals ja tenim un potencial per desenvolupar. I aquesta voluntat, si existeix, no la pot aturar ningú amb la falsa excusa que l’acció exterior és només una competència dels estats. La realitat ja mostra que no és així. Continuem, doncs, fent acció exterior des de tots els àmbits possibles, ja que no tenim ni hem tingut mai vocació de viure aïllats.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF