CELOBERT

El consentiment

EN PART VAIG SEGUIR LA tragèdia del nadó de mesos mort a cops pel seu pare de vint anys perquè la desgràcia va passar als pisos del Carme de Pineda de Mar, en un edifici molt a la vora d’on vaig estar vivint durant alguns anys. Vaig mirar-me les reaccions dels veïns a les xarxes, la indignació i el desig de justícia que expressaven, tan desproporcionats com la mateixa catàstrofe: no pocs demanaven la mort dels pares del nadó.

La mort del nadó va coincidir també amb els intents per rescatar un nen que va caure fa setmanes en un pou, i, també, amb la decisió del govern espanyol d’impedir que l’Open Arms i l’ Aita Mari puguin sortir a rescatar nàufrags. D’ençà que l’ Open Arms és a port, ja han desaparegut unes cent cinquanta persones al Mediterrani, entre les quals també nens, i dones embarassades.

La desproporció entre el tractament d’uns casos i els altres entre la gent i els mitjans de comunicació em fa pensar que el mal més efectiu no es comet per acció, sinó per omissió. N’hi ha prou, llavors, que només una persona -o circumstància- decideixi una maldat. Dels 350 diputats del Congrés espanyol, una sola diputada, Marta Sibina, està denunciant el bloqueig dels vaixells de rescat més enllà de les paraules, votant en contra a totes les votacions.

El consentiment va acompanyat de la hipocresia. Quan fa dos dies, al Parlament de Catalunya, un grup de diputats independentistes i dels comuns van fer-se una foto junts per rebutjar el bloqueig de l’ Open Arms, vaig preguntar-me, escèpticament, quants d’ells, posats a Madrid, actuarien com la diputada Sibina. Els mateixos partits independentistes tenen diputats al Congrés espanyol que podrien fer-ho.

L’historiador Paul Johnson ha escrit: “La majoria dels alemanys coneixien el significat dels trens enormes i sobrecarregats que circulaven de nit, tal com suggereix una observació registrada: «Aquests maleïts jueus, no ens deixen ni dormir a la nit!»” La vida humana no és el valor suprem, ni de bon tros. Ens importen tan poc les vides dels refugiats que ni tan sols bloquegem els vaixells per impedir que els salvin, els bloquegem per estalviar-nos veure com moren ofegats davant dels nostres nassos, és a dir, per consentir més còmodament. La hipocresia rubrica el pacte amb el diable. S’ha convertit en la pedra de toc del nostre sistema polític. Com una bola de neu que es va fent cada dia més gran, la mentida s’endú les idees morals, arrossega els ancoratges, esborra les certeses i ens deixa en mans de la pura salvatjada de la llei del més fort, que acceptem, consentim i celebrem.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF