RECONEIXEMENT

Ramon Besa, el fill de pagès que va arribar a ser rei del mambo

Investit doctor ‘honoris causa’ per la Universitat de Vic, ha reivindicat el periodisme de sempre

Cada cop que vaig a Osona, penso en el Carles Capdevila. Amb ell sempre parlàvem de les persones que han vist món i han creuat fronteres però segueixen arrelades a la seva terra. Altres prefereixen renunciar a les seves arrels, les seves raons deuen tenir per fer-ho. Però en Ramon Besa, com en Carles, mai ha renunciat als seus orígens. Fa uns mesos, quan 'El País' vivia una època de canvis i me’l trobava caminant pel barri, sempre remugava dient que se’n tornaria al Lluçanès a fer de pagès, com el seu pare. No podem descartar que un dia ho acabi fent.

Capdevila explicava que el món es dividia entre la gent que fa coses i la gent que no fa coses. I afegia que els primers ara són definits com a 'emprenedors', quan d’emprenedors n’hi ha hagut sempre. Senzillament són aquells que fan coses. I en contraposició als emprenedors, hi havia els emprenyadors. Escoltant com en Ramon Besa i Camprubí (Perafita, 1958)és investit doctor 'honoris causa' per la Universitat de Vic, recordo aquestes paraules, ja que, sortint del guió oficial, ha volgut començar el seu discurs agraint al personal de secretaria i protocol de la universitat el tracte rebut i les facilitats per organitzar-ho tot. Ha pensat en les persones que fan que les coses funcionin, encara que no surtin a la fotografia i no siguin les que fan els discursos.

Segurament, si persones com en Ramon Besa o l’enyorat Capdevila han comunicat tan bé és gràcies a la seva família. Fills de pagesos o de fusters, fills de gent modesta que mai van sentir la necessitat d’adornar-se amb el discurs, que mai van voler deixar clar que escriuen bé perquè tant els feia el que diguessin els altres. Persones que mai van sobrecarregar totes les frases amb cites d’intel·lectuals per deixar clar que en saben molt. Als pobles, abans, les paraules eren cares, com el menjar. Les coses es deien pel seu nom, de forma seca. I escoltant en Ramon Besa i Camprubí no puc deixar de pensar en les seves arrels, que reivindica sempre que pot, convertit en un ambaixador del Lluçanès.

Besa escriu bé, perquè sempre pensa en comunicar. Quan s’enfada, diu el nom del porc. Quan recorda, emociona. Sorgit del periodisme de proximitat, va passar per 'El 9 Nou' i l’ 'Avui', i, finalment, s’ha atrinxerat a la redacció d’esports d’ 'El País' atemorint a qui s’atreveixi a demanar-li que faci una notícia perquè “tindrà molts clics”. Un periple vital en què ha reivindicat els valors del periodisme de la millor manera que es pot fer: treballant molt i intentant explicar-ho als joves.

“Al món acadèmic he trobat darrerament l’estímul necessari per defensar la necessitat del periodisme de tota la vida, el més convencional, aquell que aspira a explicar precisament allò que no es vol que se sàpiga, el mateix que vaig aprendre al carrer i no pas a les aules de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellatera. A la universitat hi anava molt de tant en tant, en funció de l’assignatura i del professor; avui, en canvi, hi passo moltes estones; i no només en una universitat”, explica Besa, que admet que ara estudia “el que de jove no estudiava” per reflexionar sobre el “millor ofici del món”. Mig de broma, fa anys molts van començar a dir-li “mestre”. I ell, obedient, s’ha convertit en aquest mestre que, per sobre de tot, vol aprendre.

Passat i futur

En ocasions, els últims anys, en Ramon ha estat una mica dur amb els joves que venien per darrere. De tant enyorar els anys en què cada taula de redacció era un Vietnam, amb crits i ampolles de whisky, semblava oblidar que ara els joves intenten entrar en un mercat laboral gairebé inexistent. Una terra erma. Però, llest com és, fa molt que va entendre que cal saber escoltar les crítiques ben argumentades. I en el discurs de Vic reivindica la necessitat de les redaccions amb joves i veterans. “Aquesta tercera generació necessita la segona i la primera, les dels qui tenen memòria”. Els joves aprenen dels veterans, i els veterans dels joves. Joves i no tan joves que l’escoltem amb respecte i enveja, perquè, com ell va dir: “Hem estat una generació privilegiada. Hem voltat món, hem anat a Eurocopes, Mundials i Jocs Olímpics. Hem vist el Barça guanyar cinc Copes d’Europa. Hem conegut Maradona, Messi, Cruyff, Guardiola. Hem estat els reis del mambo i ens hem guanyat molt bé la vida perquè els diaris donaven calés”.

Però jo em quedo amb el Ramon dels últims anys, aquell dels anys de males collites, que sempre ha tingut un moment per parlar amb estudiants, per aconsellar companys, per il·lusionar-se amb un partit. Al final, com ja sabien els seus pares, res t’explica millor que les persones que t’envolten. A Vic s'han trobat pagesos, comerciants, filòlegs i actors. S’hi han aplegat Joaquim Maria Puyal, Antoni Bassas, Jordi Basté, Jaume Roures o Joan Maria Pou. I un munt de periodistes esportius, tant aquells que han compartit redacció amb ell com altres que no, que al veure la solemnitat de l’acte, amb cants en llatí, fan bromes entre rialles. Amb aquella irreverència que en el fons ja li agrada a un Ramon més elegant que mai. Per sort, la roba per a l’acte la va escollir la Montse. I res explica millor qui és en Ramon Besa que la Montse i en Sergi, un net de pagesos que prefereix el mar. Ningú ens ha explicat el Barça i el periodisme esportiu com en Ramon Besa, en Ramon de Cal Cutret.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF