Una altra Gran Coalició al cor d’Europa? ‘Nein, danke!’

Un govern de Merkel en minoria crearia algunes incerteses a curt termini, però a la llarga seria millor per a Alemanya i per a Europa

TIMOTHY GARTON ASH
TIMOTHY GARTON ASH Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford

El diumenge 4 de març marcarà un punt d’inflexió per a Europa. El mateix dia que se celebren unes importants eleccions generals a Itàlia, a Berlín se sabrà si la consulta interna a la militància del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) aprova un govern de Gran Coalició que donaria continuïtat a l’aliança actual de l’SPD amb els cristianodemòcrates de Merkel. La saviesa popular ens diu que aquest seria un bon resultat per a Europa. A mi em fa l’efecte que la saviesa popular s’equivoca. La Gran Coalició -com posar-se una cotilla per a un problema d’esquena greu i tot seguit fer vida normal com si res- seria bona a curt termini, però dolenta a llarg. Cal abordar-ne les causes, no només els símptomes. I sí, hi ha alternativa.

Acabo de passar dos dies a Berlín i mai no havia copsat tan poc entusiasme per un possible futur govern. Se suposa que això és un casament, però sembla un funeral. I ho podria acabar sent: el funeral de l’SPD, un dels partits de centreesquerra més antics i importants d’Europa. En un sondeig d’opinió colpidor de fa uns dies, la ultradreta nacionalpopulista d’Alternativa per a Alemanya (AfD) obtenia un 16% de suport, davant de l’escàs 15,5% dels socialdemòcrates. Podria no ser més que una dada demoscòpica puntual i efímera, però el 20,5% dels vots que va obtenir l’SPD a les darreres eleccions generals ja va ser un mínim històric.

Una part crucial de la resposta a l’onada de populisme antiliberal que escombra Europa ha de ser una regeneració fonamental del centreesquerra

La història ens ensenya que una Gran Coalició dels principals partits de centreesquerra i centredreta tendeix a reforçar els extrems, cosa que ja ha succeït. En part, si a les passades eleccions de setembre l’AfD va obtenir el suport d’un de cada vuit alemanys va ser perquè a Alemanya ha governat la mateixa Gran Coalició (coneguda com a GroKo, de Große Koalition) durant vuit dels últims dotze anys. Cal recordar que, al costat de l’AfD, el UKIP sembla moderat i Silvio Berlusconi un distingit cavaller conservador.

Una part crucial de la resposta a l’onada de populisme antiliberal que escombra Europa ha de ser una regeneració fonamental del centreesquerra. Els socialistes francesos pràcticament han desaparegut i a la campanya per a les eleccions italianes el Partit Democràtic de Matteo Renzi va per un camí gairebé tan nefast com l’SPD. Als socialdemòcrates alemanys els és clarament impossible regenerar-se mentre estiguin atrapats en una infeliç coalició de govern amb el seu principal adversari. Aquest és un dels motius pels quals les joventuts socialistes, encapçalades per un home anomenat Kevin Kühnert (en honor al famós futbolista anglès Kevin Keegan), recorren el país mirant de convèncer els seus correligionaris de més edat de votar #NoGroKo.

La saviesa popular diu: després de cinc mesos Europa necessita desesperadament un govern estable a Alemanya, el qual ha de donar una resposta positiva a les ambicioses propostes europees d’Emmanuel Macron. Al capdavall, els dotze mesos que precediran les eleccions europees del 2019 estan cridats a ser crucials per donar empenta a la Unió Europea post-Brexit. Per això el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va escriure a Twitter: “La GroKo alemanya és una bona notícia”.

No tinc gens clar que calgui una GroKo a Alemanya per formar les coalicions europees puntuals que són indispensables, ni que una GroKo sigui millor per al projecte europeu a llarg termini. Posem per cas que es donés un supòsit una mica pessimista però del tot plausible. D’aquí uns anys l’economia alemanya flaqueja i, al mateix temps, les mesures adoptades per la Gran Coalició a la zona euro -en resposta a Macron i davant la insistència dels socialdemòcrates- obliguen Alemanya a fer transferències financeres a un estat del sud d’Europa castigat per la crisi. Imagineu la resposta dels votants alemanys descontents. Quin seria el resultat a les eleccions alemanyes? Un 20% per a l’AfD?

El pitjor argument a favor d’una Gran Coalició, que a les converses que vaig mantenir a Berlín s’esgrimia com a definitiu, és: no hi ha alternativa! Però és que l’elitista política de Merkel sota l’ara famós pretext de l’ alternativlos -una nova versió del TINA de Thatcher ( there is no alternative, no hi ha alternativa)- és precisament la realitat contra la qual es rebel·len els votants populistes quan voten l’AfD, Donald Trump o el Brexit. Imagineu-vos que sou un votant alemany descontent. Al setembre vau votar amb l’objectiu que canviés alguna cosa i resulta que no canvia absolutament res: hi ha la mateixa cancellera, la mateixa coalició, la mateixa retòrica buida i polítiques molt similars.

Soc un gran admirador de Merkel, però no hi ha dubte que s’acosta el moment que hi hagi un relleu a la cúpula

No hi ha dubte que, ara com ara, unes noves eleccions, després de cinc mesos d’un embolic polític sense precedents, podrien atorgar a l’AfD encara més vots de protesta. Però hi ha una alternativa millor que la cancellera i el president federal podrien provar si la militància socialdemòcrata vota no : un govern cristianodemòcrata en minoria encapçalat per Merkel. Un executiu en minoria seria una innovació en la història de la República Federal, però s’ha posat en pràctica en moltes altres democràcies i a la Constitució alemanya no hi ha res que l’impedeixi. De fet, la posició de força que la Constitució atribueix deliberadament al canceller podria facilitar el sosteniment d’un govern en minoria. Sens dubte, els partits tradicionals de l’oposició, els liberaldemòcrates i els Verds, així com els socialdemòcrates, donarien el seu suport a l’executiu per tirar endavant els principals temes de consens en matèria de política europea o de seguretat i la votació dels pressupostos o una qüestió de confiança. Si bé és cert que un govern en minoria perdria algunes votacions parlamentàries sobre altres afers, en realitat això concediria més importància als debats parlamentaris i a la feina de comissions selectes, com assenyala l’historiador alemany Heinrich-August Winkler. ¿I això seria negatiu per a una democràcia parlamentària? Més aviat al contrari.

La resposta de Berlín a les propostes europees de Macron perdria una mica d’entusiasme, en particular en relació amb la zona euro. Tanmateix, reflectiria de manera realista la postura de la majoria d’alemanys pel que fa a aquest tema, que dista molt de la visió d’uns Estats Units d’Europa de cara al 2025 de l’exlíder de l’SPD Martin Schulz. Alhora, els cristianodemòcrates es podrien sentir empesos a oferir més a Macron en matèria de política exterior, de seguretat i de defensa comuna, especialment a l’hora de fer front al terrible trio que conformen el Brexit, Trump i Putin. ¿Seria negatiu per a Europa? Més aviat al contrari.

Probablement un govern en minoria encapçalat per Merkel no duraria tot un mandat, però això tampoc no seria la fi del món. Soc un gran admirador de Merkel, però no hi ha dubte que s’acosta el moment que hi hagi un relleu a la cúpula. Això també és democràcia. Unes eleccions el 2019 o el 2020 amb tres partits (petits) eminentment liberals (socialdemòcrates, liberaldemòcrates i Verds) que hagin afinat les seves polítiques i el seu atractiu antipopulista foguejant-se un temps a l’oposició i amb un líder cristianodemòcrata nou i més jove difícilment serien pitjors que uns comicis en què s’imposés tant sí com no una Gran Goalició caduca i decrèpita.

Rere la saviesa popular de Berlín s’hi amaga una consigna conservadora encunyada per primera vegada el 1957: “ Keine Experimente!” [Res d’experiments!] Tanmateix, el que necessita Berlín a hores d’ara és més aviat el que va proclamar Willy Brandt el 1969: “ Mehr Demokratie wagen!”[Arriscar-se a més democràcia!] L’experiment d’un govern en minoria crearia algunes incerteses a curt termini, però a la llarga seria millor per a Alemanya i per a Europa.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF