...mentides i cintes de vídeo
Ens trobem a la botiga de fotografia. És una coneguda d’aquelles que ja no recordo de què ens coneixem. Fa anys que creuem holes i adéus i, de tant en tant, quatre paraules.
Jo hi he comprat un parell de marcs i ella hi porta una pila de cintes de vídeo per passar-les a CD. “Jo també ho hauria de fer”, amb aquell to de llista de coses pendents que saps que un dia o altre faràs però que no hi ha pressa. La coneguda fa que sí amb el cap mentre m’ofereix un somriure comprensiu que té un punt, al final, de certa supèrbia: “Sí, jo també m’he passat anys dient que ho havia de fer, però ara ja ho he fet”. I li ofereix les cintes a la dependenta, convenientment etiquetades: casament, viatge de nuvis, Reis 1992, festa d’aniversari Clara, viatge al Marroc, Eurodisney, viatge a Escòcia, Carnestoltes 2000, creuer. M’aclareix que, a casa, potser n’hi té una dotzena més, però que no es poden fer totes de cop, seria un dineral. “He agafat les que em feia més gràcia tornar a veure”.
Ens trobem al cap d’una setmana, aquesta vegada al súper, al passadís de les galetes i el pa de motlle. Li pregunto si ja ha vist les pel·lis antigues. Mou el cap afirmativament i el somriure li perd una mica de força, com si la boca estigués a punt de cedir i deixar-se caure pels costats i ella s’esforcés a mantenir la mitja lluna cap amunt. Tot d’una cedeix i el somriure s’esborra. Ella agafa un paquet de magdalenes, d’aquelles que van embolicades amb plàstic una per una perquè així es conserven millor, i deixa anar una mica d’aire.
“Va ser tota una experiència”, diu. I m’explica que va veure el CD del casament amb el marit i un dels fills, que aviat se’n va cansar. Es van quedar ells dos al sofà, l’un al costat de l’altre, sense apartar els ulls de la pantalla. “Érem tan joves! I tan prims!”, riu, i el riure li surt pansit. “Me’l mirava com si no fos ell, i em preguntava per què em vaig enamorar d’aquell noi tan sec. Per què ell havia triat per casar-se aquella noia ensopida. L’americana li anava baldera. El ram no feia gaire goig”.
“Vam veure amics amb qui ja no tenim tracte -continua-, parents que s’han mort. L’escena del pastís semblava un xic forçada. El vals, patètic. No en sabíem. El petó ens va entendrir, de tan avergonyits que se’ns veia. Ell gairebé no gosava, jo tenia les galtes enceses, com una nena petita. Quan es va acabar la pel·lícula, ell va dir: «Costa de creure que siguem nosaltres»”.
A la meva llista de coses pendents, passar a CD les cintes de vídeo ha baixat uns quants llocs. Ja ho faré més endavant.
