Guerra, diu Valls

El nacionalisme francès (com l’espanyol) és un paradigma dels nacionalismes que no es perceben a ells mateixos com a tals sinó com la normalitat

Manuel Valls va cridar molt fort diumenge a la manifestació de Societat Civil Catalana (un nom que, per ser coherents amb el discurs de la mateixa entitat, hauria de ser Una Part de la Societat Civil Catalana, Més els Amics Que Venen de Tot Espanya) que el separatisme català és la guerra. En efecte, tothom té dins la retina les esgarrifoses imatges dels Mossos antiespanyols agredint salvatgement, i al mig del carrer, els ciutadans indefensos de Tabàrnia. Deixarem de banda l’efecte xocant de contemplar com algú que ha estat tot un primer ministre de França s’arrossega de míting en míting de qui sigui, a condició que li donin un faristol, un aplaudiment i dos minuts de protagonisme. També ens hauria de sorprendre que algú que durant molts d’anys s’ha dit socialista doni el seu suport a l’extrema dreta, però això no ens ve de nou perquè els socialistes catalans i espanyols ja ens hi han acostumat. El cas és que Valls ho té clar: el nacionalisme és la guerra. El nacionalisme dels altres, esclar. França és un país d’una tradició nacionalista tan forta que fins i tot ha donat al nacionalisme una denominació pròpia, el xovinisme, del qual Valls és un orgullós exponent. El nacionalisme francès (com l’espanyol, que n’és una seqüela) és un paradigma dels nacionalismes banals, que són aquells que no es perceben a ells mateixos com a tals sinó com la normalitat. Encara més, com una òptima normalitat. I que, en conseqüència, troben nacionalistes i criminals tots aquells que no es troben còmodes amb aquesta normalitat seva.

Manuels Valls ho té clar: el nacionalisme és la guerra. El nacionalisme dels altres, esclar

Ells no són nacionalistes, sinó normals, perquè pertanyen a un estat nació (França també és paradigma dels estats nació, i Espanya en torna a ser una seqüela), un concepte molt del segle XIX, que dèiem ahir. Com també és ben decimonònica aquesta idea de la guerra per les fronteres dels estats nació, tal com l’esgrimeix Valls.

Valls pertany a aquesta plaga de líders polítics joves que proliferen actualment a Europa, oportunistes, arribistes i sense escrúpols, que no dubten a proclamar-se campions de la democràcia mentre repeteixen proclames molt velles: tan velles que ens ressituen en marcs mentals anteriors o externs a la democràcia, i més encara a les idees sobre la democràcia que estan emergint als inicis del segleXXI. Personatges com Matteo Renzi a Itàlia, Sebastian Kurz a Àustria, l’ara dimitida Frauke Petry a Alemanya o els nostrats Albert Rivera/Inés Arrimadas a Catalunya/Espanya. A França, al costat de Valls hi podem afegir l’actual Macron. Algú dirà que aquí es mesclen euroescèptics amb partidaris de la UE, però caldria matisar. Parlem de partidaris de la UE dels estats nació, és a dir, de representants d’unes elits reaccionàries que es disfressen d’europeisme però que han estat tan incapaces de construir un projecte europeu que ni tan sols poden ni volen donar resposta a crisis com la dels refugiats. I que tenen en comú, això sí, un nacionalisme d’estat tan agressiu que, quan se sent qüestionat, tot d’una parla de guerra.

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF