VISCA EL SISTEMA

Tal dia com avui

L'aplicació del 155 tal com s'ha dut a terme ha estat el veritable cop d'estat 

Avui fa un any el fantasma del 155 sobrevolava el conflicte entre Catalunya i Espanya, i els dos bàndols (també l'unionisme intel·ligent, que malviu arraconat per les retòriques incendiàries de Casados, Riveras i altaveus afins) en parlaven amb temor, conscients que s'estava parlant de la supressió de l'autogovern d'una nació i que això tenia conseqüències imprevisibles. Un any més tard es parla cada dia d'aplicar un nou 155 (fins i tot un de “preventiu”) com qui parla d'anar a plaça. Que l'apliquin ja, diuen uns (també els independentistes lúcidament partidaris del com pitjor, millor). No veiem motius per aplicar-lo, diuen des del govern d'Espanya. No m'amenaceu amb el 155, diu Quim Torra. L'aplicació del 155 tal com s'ha dut a terme, ho tornarem a dir, ha estat el veritable cop d'estat que s'ha produït a Espanya, més greu perquè l'ha fet l'Estat contra una part substantiva d'ell mateix: les institucions d'autogovern de Catalunya. Si hem arribat a banalitzar això, ja podem banalitzar-ho tot.

Avui fa un any també, els dos bàndols es preguntaven (a cada bàndol uns ho desitjaven i uns altres ho temien o ho blasmaven) si el govern d'Espanya s'avindria finalment, 'in extremis', a una negociació amb el govern de Catalunya. Al mateix temps, es començaven a veure grupets d'ultradreta pul·lulant pels carrers de Barcelona. La negociació no es va produir mai i el govern de Catalunya va ser perseguit i incriminat judicialment, amb presos i exiliats; el d'Espanya va caure mig any més tard, fulminat per una moció de censura que va comptar amb el vot decisiu de les ideologies criminalitzades, independentisme i republicanisme. Avui els grupets d'ultradreta ja no pul·lulen sinó que s'exhibeixen descaradament, encoratjats i emparats políticament pel PP i Ciutadans.

No som allà mateix on érem, i tanmateix, segurament per a molts és difícil respondre si estem pitjor, millor o igual

Avui, un any després de tot això, tothom es pregunta què passarà amb el judici polític contra els presos també polítics, una situació macabra que es produeix en un estat membre de la UE i en el context d'una Europa aclaparada per la puixança de l'extrema dreta. El nacionalisme espanyol més feréstec desitja un càstig exemplar, per demostrar qui mana; l'independentisme passiu agressiu també el desitja amb la boca petita, se suposa que per demostrar al món qui reprimeix. Els nous governs de Catalunya i Espanya, això sí, ara dialoguen, i això constitueix objectivament un pas endavant, però cap dels dos té prou força per dur el diàleg, i encara menys una hipotètica negociació, cap a conseqüències tangibles i positives. No som allà mateix on érem, i tanmateix, segurament per a molts és difícil respondre si estem pitjor, millor o igual. Però demà és 11 de setembre i vivim en un estat que té presos polítics o de consciència a punt de ser jutjats. Una vergonya davant de la qual no pot quedar impassible cap demòcrata, cap persona que estimi la llibertat, cap home i cap dona que siguin solidaris amb la pròpia espècie i que estiguin a favor del seu millorament i no del seu retrocés cap al fang de l'obscurantisme.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF