Els piròmans bombers
L’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, que representa el president Puigdemont i els consellers Turull, Borràs, Forn i Rull, ha anunciat a través de Twitter que “si no passa res” en pocs dies els presos polítics catalans seran a casa. És una excel·lent notícia, tot i que, com afegeix el mateix misser al mateix tuit, cal no oblidar que “cada nit passada a la presó és una ignominiosa injustícia”. Ho és, i també és la demostració que som ciutadans d’un estat de dret fallit i d’una democràcia merament formal en què ni tan sols les llibertats fonamentals estan garantides. A més a més, i pel que fa concretament al futur d’aquests presos, recordem també que ens trobem només en la fase de les mesures cautelars: aquests empresonaments han estat preventius, i això vol dir que encara s’han de celebrar els judicis i que cadascuna d’aquestes persones s’enfronta a peticions de fins a trenta anys de presidi. Sense haver comès cap delicte.
D’altra banda, la seva excarceració en plena precampanya electoral ve a confirmar, si calia, circumstàncies ja conegudes. Per exemple, que existeix a Espanya una justícia política (com també hi ha una policia política) que actua al dictat del govern del PP, i ara al govern del PP li interessa mostrar clemència. La judicialització de la política i la politització de la justícia són tan profundes i descarades que, en el cas de la resolució del Suprem sobre la presidenta Forcadell i els membres de la mesa del Parlament, no va sortir cap lletrat ni cap magistrat a explicar-la, sinó el ministre portaveu del govern d’Espanya. I ara deixaran anar els presos polítics catalans de la mateixa manera que els van empresonar: no per cap decisió judicial digna d’aquest nom sinó per una pura maniobra política, en aquest cas encaminada a desactivar el que ells calculen que pot ser el principal o un dels principals arguments de campanya dels independentistes.
No deixa de tractar-se d’una aplicació extrema d’una doctrina habitual en el PP, que és la del piròman bomber o la del refrany Dios aprieta pero no ahoga. És a dir, alimentar un conflicte fins al paroxisme i després presentar-se com a solució a aquest mateix conflicte. És des d’aquest cinisme que ara Rajoy fa crides a les empreses perquè tornin a Catalunya (després d’haver fet un decret exprés per comminar-les a marxar) o que fingeix preocupació pel boicot als productes catalans impulsat des del seu propi partit i des d’altres àmbits de l’unionisme. Una de freda i una de calenta, però tan fredes i tan calentes que el resultat és insuportable.
Seguint per aquest camí, és d’esperar que aviat veurem Rajoy tornant a prometre la pluja de milions en inversions a Catalunya del mes de març passat, una promesa que no es va aguantar dreta ni una setmana però que recuperaran sense cap rubor. Com tampoc en tindran algunes patronals de tornar a donar-hi crèdit. La mentida del piròman bomber, si no es talla, es repeteix per sempre.
