La culpa no és (sempre) del govern

Aquest és un article habitual de cada estiu. La novetat, en aquest cas, és que no farem broma del gran dispositiu de comunicació que despleguen les autoritats i els mitjans de comunicació cada vegada que s'acosta una onada de calor sahariana: tots aquests consells sobre anar per l'ombra, beure aigua i procurar no exposar-se a les temperatures més altes. Com se sol dir, això és de sentit comú. Aquest és el motiu pel qual ens sembla que aquests consells fan una mica de riure i que no cal prendre-se'ls seriosament.

Després, però, passen desgràcies. Durant les onades de calor (sahariana o de qualsevol casta) la vida segueix el seu curs: hi ha persones que moren, persones que neixen i persones que descobreixen el principi d'Arquimedes. Però, per algun motiu curiós (possiblement, que no tenim altra cosa per pensar), ens sembla que la culpa de les calamitats que puguin succeir durant aquests dies és del govern. Piove? Porco governo! , diu la vella dita italiana. En el nostre cas, si fa calor també és culpa del porco governo , i no són infreqüents lamentacions, en jornades de màxima temperatura com les que travessem a partir d'avui, a propòsit de familiars emmalaltits o extingits.

És un fenomen que pot semblar accidental i anecdòtic, però que ens avisa de la mena de confusions que amenacen l'ordenació de la nostra vida pública. Tenim el dret, i fins i tot el deure, de queixar-nos de les condicions generals (que són les que acordem entre tots), quan no funcionen. Però les condicions particulars, aquestes depenen estrictament de nosaltres: i dels déus, que són capriciosos. Si fos pels governs, per tal que els votéssim, tots viuríem a 21 graus.