VISCA EL SISTEMA

Reflexió radical

Un repàs a la història recent del PSOE produeix mareig

El president del Senat en funcions, Manuel Cruz, té raó quan afirma que l'independentisme ha de fer una reflexió radical. Ell hi afegeix “com la que proposa ERC”, en el sentit conegut de postergar qualsevol nou intent de proclamar la independència fins que “la base” no estigui prou eixamplada. Ho diu, Manuel Cruz, amb el doble objectiu d'eixamplar també la distància que separa els republicans dels postconvergents i dels cupaires, i també de fer senyals a un soci, ERC, que poden necessitar per investir president Pedro Sánchez (si se l'arriba a investir). Però, a grans trets, té raó: no sé si “l'independentisme”, anomenat així a l'engròs per Cruz, però sí almenys els partits independentistes (incloent-hi ERC), haurien de fer un pensament seriós. Vist el debat de candidats a TV3 l'altre dia, i vist sobretot el que portem de legislatura sota la presidència de Quim Torra, és obvi que així no es va enlloc: ni a la independència ni a l'exercici de l'autogovern. Pel que fa a les propostes d'aquests partits per a les eleccions d'aquest diumenge, el “guanyar, guanyar, guanyar” d'ERC estaria bé si realment acabés servint per guanyar alguna cosa, i suposo que ja se m'entén. Junts per Catalunya i la CUP prometen, respectivament, dur al Congrés el bloqueig i el conflicte, com si de les dues coses no n'hi hagués ja a voler. Prometre bloqueig i conflicte és no prometre res, sobretot si la força de què es disposa és testimonial.

Ara bé, si els partits independentistes han de fer una reflexió radical, encara és més radical la que hauria de fer el sistema polític espanyol en conjunt. Com que això ja sabem també que no passarà, l'hauria de fer almenys el PSOE, si fos capaç de mirar una mica més enllà del resultadisme immediat i del termini més curt possible. Fer un repàs a la història recent del partit que se suposa que representa l'espai del centreesquerra a Espanya produeix mareig, començant per la singular història del mateix Pedro Sánchez com a líder. El PSOE és un partit que s'ha acostumat a viure en una muntanya russa constant, que a força d'eixamplar la base ha acabat donant cabuda a autèntics carcamals dignes de militar a la ultradreta (de fet n'hi han exportat un grapat, sobretot a Ciutadans) i que ha acabat confonent l'instrument que tot partit ha de desitjar tenir per dur endavant les seves polítiques (el poder) en l'única finalitat digna de ser considerada, i que s'ha d'aconseguir a qualsevol preu. Aspiren a governar un estat que té, amb Catalunya, un dels conflictes polítics de més envergadura de la UE. I que té també una Corona, una cúpula judicial i uns poders fàctics que criden constantment a favor de la dreta. Un estat que no fa més que desprestigiar-se internacionalment cada dia, amb episodis grotescos com el de la persecució dels exiliats i les declaracions de Sánchez sobre la Fiscalia. Si volen fer aquesta reflexió no han de mirar gaire lluny: a Portugal, concretament. Fer un govern “a la portuguesa”, com solia dir Sánchez que volia, comença per no abraçar els postulats d'una de les pitjors dretes d'Europa.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF