Publicitat
Publicitat

Protestar en idiomes

Com és públic i notori, un grup de treballadors del Teatre Nacional de Catalunya (TNC per als amics i abonats) ha desistit de la seva decisió d'utilitzar "preferentment" el castellà quan s'adrecessin al públic. La intenció era protestar contra les retallades que sobrevolen el TNC com aquella long black cloud que cantava Bob Dylan a Knockin' on heaven's door , que és una cançó mortuòria, com la dels ajustaments pressupostaris. Als esforçats treballadors del TNC els ha passat si fa no fa el mateix que els va succeir als Mossos ara fa aproximadament un any, però el raonament que sustentava la protesta policial d'ara fa un any i l'actual de la gent del TNC és idèntic: com que les retallades ens vénen de la Generalitat, i la Generalitat està comandada per un govern nacionalista, doncs parlarem en castellà perquè se suposa que això, als nacionalistes, els toca el que no sona. Concretament, els treballadors del TNC que s'adhereixen a la mesura argumentaven que ho feien "en protesta contra el desmantellament de la cultura catalana". Embolica que fa fort.

A les llengües, en aquest país, els passen tota mena de calamitats, però segurament la que faltava era equiparar-les a una botzina de les que es fan servir a les manifestacions. És a dir, que quan governa CiU -amb el suport d'ERC- l'instrument de protesta dels empleats i funcionaris de la Generalitat és el castellà, i, per la mateixa regla de tres, cal suposar que si un dia tornés a governar el PSC -amb el suport, no ho sé, de Ciutadans- el dispositiu per posar el crit al cel seria el català. Blocs de gent canviant d'idioma de forma sobtada, com si els posseïssin alternativament els esperits de Don Pelayo o de Guifré el Pilós. Un cas de metempsicosi idiomàtica i col·lectiva, tan misteriós i tan grotesc com el de certs polítics que fan parts dels seus discursos ara en una llengua ara en una altra, com si els faltés un bull i el bilingüisme consistís a parlar a sanglots.

Les llengües són, essencialment, eines de comunicació, però això no vol dir que no mereixin un respecte. Sobretot perquè també són mecanismes de cohesió social. Tenint això en compte, el més paradoxal és que la protesta dels treballadors del TNC no vulnera el català, com ells es pensen, sinó el castellà, ja que el rebaixen de la seva categoria estructural en la configuració social i cultural del país (més de la meitat de catalans l'usen com a primera llengua) per convertir-lo en una mera arma llencívola amb la finalitat de tirar-la pel cap d'uns polítics que, com no pot ser de cap altra manera, es queden exactament igual. ¿Els havia dit algú mai a aquests treballadors que estava prohibit parlar en castellà al TNC? ¿Haurien notat que tremolessin les parets de l'equipament dient función en lloc de funció ? I per cert: ¿no ho sabien que la defensa de la cultura catalana es pot fer perfectament en castellà, com ho demostren molts (no tants com voldríem, però; això és cert) i il·lustres exemples? La pròxima protesta, sisplau, en esperanto.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF