Si Gore Vidal hagués estat català
Quan va morir Truman Capote, algun periodista malèvol va tenir l'ocurrència de demanar-li unes declaracions a Gore Vidal. Era sabut que es detestaven, i la resposta de Vidal va estar a l'altura de l'enemistat entre els dos colossos. "Penso que és un gran pas en la carrera del senyor Capote", va dir.
Com que Norman Mailer va cometre el descuit de morir-se uns anys abans que Vidal (tampoc es podien veure: sembla que Mailer va tombar una vegada Vidal d'un cop de cap en uns estudis de televisió), ara no queda ningú per fer-li a Vidal un epitafi com el que ell va etzibar a Capote. Tal vegada Tom Wolfe, però fa temps que no piula. En qualsevol cas, l'autor de Julià l'apòstata i de L'edat d'or no es va abstenir mai de conrear una mala llet tan ferotge, arbitrària i productiva com la seva pròpia literatura. Tampoc ho van fer els seus companys de generació. Tots plegats segurament s'odiaren; però van escriure algunes de les obres més importants de la literatura nord-americana del segle XX. En un país com els EUA, que tendeix al gegantisme, els seus escriptors troben espai de sobres per desenvolupar amors i defeccions.
Contra el que molts afirmen, a la literatura catalana no li han faltat ocellots literaris d'aquesta envergadura: el que li ha faltat és un país per encabir-les. Això no té res de particular, en un país que mai té prou país per encabir res. Però, per posar només un exemple, i ara que hauria fet cent anys, penso en Joan Sales: si Gore Vidal hagués estat català, segurament ara estaríem discutint si va ser prou d'esquerres, prou de dretes o prou patriota. En canvi, i amb tota probabilitat, Joan Sales s'hi hagués dut gloriosament malament.
