Començament d’etapa

L’article 155 està inspirat en un de la Constitució alemanya i el Codi Penal alemany sembla que pugui presentar més concordances amb l’espanyol que els d’altres països, però el que ha de concordar perquè l’acusació contra Puigdemont se sostingui són els delictes que se li imputen amb els fets que varen succeir a Catalunya els mesos de setembre i octubre de l’any passat. I tot fa pensar que la delirant inventiva demostrada pel jutge Llarena en els seus escrits pot deixar la justícia alemanya no gens gratament sorpresa. No tan sols no hi ha hagut violència que sustenti el delicte de rebel·lió, sinó que, tot just divendres, aquest mateix magistrat va enviar gent a la presó comparant una manifestació pacífica amb un segrest amb ostatges i trets a l’aire, i apel·lant a coses tan esotèriques com “l’esfera psicològica interna” dels reus, és a dir, a suposades intencions però no als fets realment succeïts o duts a terme. De seguida molts han recordat que la policia alemanya (la Gestapo) va detenir Companys en el seu moment, però això només vol dir un brot irracional de por, que és el primer que ens cal controlar. Posats a recordar episodis de la història alemanya, recordem que a Nuremberg també s’hi varen jutjar jutges, perquè els jutges també poden delinquir. La suposada prevaricació de Llarena sembla en tot cas molt més propera a la realitat que la fictícia rebel·lió de Puigdemont. Naturalment ignoro totalment si la peça de caça major més cobdiciada per l’Estat espanyol serà extradida o no, però sí que estic segur que cal defugir els automatismes mentals i les reaccions viscerals dictades en calent per la por i la ràbia, que és filla de la por. Les “accions directes” infantils, del tipus llançament d’ous a delegacions espanyoles o pintades a domicilis particulars, no aporten res a la causa democràtica i sí que regalen munició tòxica als partits i als mitjans del nacionalisme espanyol.

He escrit “causa democràtica” perquè aquesta (seguint el fil de l’article que publicava ahir Jordi Muñoz en aquestes pàgines) és la reivindicació més urgent que tenim. I, com deia també ahir aquest diari a través del seu editorial, ho hem de fer mantenint-nos més dignes, pacífics i demòcrates que mai. És convenient que ens fem a la idea que no vindrà ningú de fora a ajudar-nos i que la lluita (pacífica, insistesc) que ens correspon de fer és la de conquerir la democràcia, i no dic reconquerir-la perquè ara ja hem vist que en realitat no l’hem tinguda mai: el que semblava democràcia i estat de dret s’ha replegat tot d’una en un autoritarisme feliç de mostrar-se com a tal, tan aviat com se li ha plantejat un conflicte polític (el de Catalunya i Espanya) que només és possible de debatre en una democràcia avançada i madura. El que està en joc ara són les llibertats i els drets civils, el present i el futur que podem tenir com a ciutadans. Aquesta és l’etapa que comença ara, poc lluïda i somiadora si es vol, però essencial. Tan essencial que no admet excuses i no hi sobra ningú que hi vulgui treballar.