CRÍTICA TV

Reviure el drama

Resulta una mica incòmoda aquesta fascinació televisiva per les habilitats dels criminals

Dilluns el programa Crims de TV3, un dels millors que hi ha ara en antena, recordava els dos assassinats que es van cometre al pàrquing del Putxet de Barcelona el 2003, quan Juan José Pérez Rangel va matar-hi dues dones amb onze dies de diferència. Resulta una mica incòmoda aquesta fascinació televisiva per les habilitats dels criminals a l’hora d’ordir els seus plans i desconcertar la policia. Les històries estan tan ben explicades, però, que en el cas d’aquesta última emissió era inevitable pensar si els familiars d’aquelles dues víctimes podien estar veient el programa. I, sobretot, fins a quin punt podia ser traumàtica l’experiència de reviure-ho amb tants detalls i una recreació visual tan impactant i en horari de màxima audiència. És obvi que el programa Crims evita la participació dels familiars de les víctimes com a testimonis, i procura així que el relat es distanciï emocionalment dels fets i permet una explicació més asèptica i freda, més pròpia del thriller policíac.

Disset anys després d’aquells dos assassinats, és possible que als fills que van trobar la seva mare morta al final de les escales se’ls hagin remogut els records d’aquells dies passats per culpa de la televisió. Igual que al fill de la segona víctima, que quan es van produir els assassinats era molt petit. Actualment deu ser major d’edat i és probable que hagi hagut d’afrontar per primera vegada la dimensió mediàtica i en alta definició del crim en el qual van matar la seva mare.

Però hi va haver un element encara més preocupant. Era en el tram final del programa, quan s’explicava que l’assassí en sèrie, Pérez Rangel, havia acusat el marit de la segona dona assassinada de ser l’instigador del crim. La història adquiria una mena de gir final, quan el marit de la víctima es convertia durant uns minuts en el focus d’atenció narrativa i es recordava que va ser posat sota sospita. Dilluns, disset anys després que assassinessin la seva dona, potser va haver de tornar a veure per televisió com es reproduïen les acusacions de culpabilitat que va patir. Potser no va tenir més remei que veure’s en pantalla una altra vegada, en aquelles imatges d’arxiu en què apareixia reivindicant la seva innocència davant dels periodistes i en un plató de televisió. Deu ser complicat a aquestes altures de la vida tornar a ser exposat públicament a la televisió, sobretot si en els dies posteriors a l’emissió de Crims hi ha gent que l’ha identificat com a tal.

El programa Crims no fa res més que reconstruir la història amb rigor i explicar els fets. Però és inevitable pensar que, mentre la immensa majoria de l’audiència gaudeix amb la intriga de les històries com si fos una pel·lícula, a cada capítol és molt factible que hi hagi unes quantes famílies que pateixin per haver de reviure el seu drama sense haver-ho demanat.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF