CRÍTICATV

Basté i l’escopeta de fira

El punt més fort del programa és la postproducció

Diumenge Jordi Basté va estrenar el seu programa de novetats tecnològiques a TV3, el 'No pot ser!'. En els dies previs, la promoció ens deia que el que veuríem "no ens deixaria indiferents". Algunes sí que ens hi van deixar, com tot l’àmbit de lligar a través de les xarxes socials, que ja no ens ve gaire de nou. En canvi, les coses que més ens van xocar no van ser les mateixes que van sorprendre a Basté. I mira que el presentador no para de sorprendre’s durant el programa. És la crossa útil: el presentador que, tot i haver-se preparat el programa, fa veure que tot el deixa en xoc. Basté fa servir recursos molt similars als de Samanta Villar: càmera selfie amb voluntat de modernitzar el llenguatge televisiu (tot i que el recurs comença a veure’s antic), fascinació teatral per qualsevol cosa i sermó final per si de cas l’espectador no ho ha entès. Sortint de l’empresa japonesa de lloguer d’amics, ens explicava el que acabàvem de veure: “Això és prostitució afectiva"... bla bla bla.

Viatgem al paradís del món virtual i la base de dades són centenars de papers dins una carpeta. No pot ser!

El punt més fort del programa és la postproducció: tot el treball d’edició, retoc d’imatge i grafisme per connectar amb el món digital s’aconsegueix a la perfecció. Té ritme, queden ben integrats els diferents formats que inclou el programa i el 'look' és innovador. La careta d’arrencada és excel·lent i els experts tenen efectivitat desigual. Contrasta la pedagogia de Josep M. Ganyet, gairebé en un rol de terapeuta de Basté, amb les tesis d’estar per casa de Rafael Santandreu. Basté utilitza els exitosos recursos de la ràdio per establir un vincle amb l’espectador: proximitat, curiositat, espontaneïtat, perplexitat divertida i exhibició desmenjada dels seus defectes (“Soc analfabet digital”, “Som Fernando Esteso i Paco Martínez Soria”) com a armes de seducció de l’audiència.

Ara bé, al 'No pot ser!' alguna cosa falla. El presentador viatja fins al Japó per conèixer una empresa de lloguer d’amics. La testimoni que vol llogar una amiga sembla tan llogada com els actors de l’empresa. Quan Basté entrevista l’empresari i li demana la base de dades per trobar l’amiga de lloguer de la noia, l’home treu... una carpeta d’anelles! Viatgem al paradís del món virtual i la base de dades són centenars de papers dins una carpeta. No pot ser! I en Basté no li diu res! Tampoc vam entendre que el programa no aprofités el suposat cas insòlit del mateix empresari, que assegurava que fa de pare de lloguer de vint-i-cinc mares solteres. Això sí que tenia un reportatge al·lucinant (si era cert, esclar). D’altra banda, quan el programa ens parla de 'chatbots', se’n van fins a San Francisco i, estranyament, la noia que n’ha dissenyat un amb el seu amic mort no el fa funcionar davant de Basté. Només li ensenya missatges antics. Sospitós. I el pitjor de tot, quan ens parlen d’hologrames basats en persones reals, el programa de tecnologia punta de TV3 ens munta una obra de teatre amb un holograma de mentida. Basté, no pot ser! Tecnologia punta o escopeta de fira?

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF