“Estàs perdut, nano”

PeriodistaDimecres al vespre, al canal 33, va passar molt desapercebut per l’audiència un reportatge del 60 minuts molt impactant. L’infiltrat: soldats d’Al·là és el relat amb càmera oculta d’un periodista que s’introdueix en una cèl·lula jihadista de França. L’inici és d’una contundència que t’atrapa: “Soc musulmà, de la mateixa generació dels assassins del Bataclan, i de vegades reso. Però de tant en tant m’assec a beure a la terrassa d’un cafè, al vespre. Formo part del grup més odiat pel Daeix. Soc musulmà i periodista. Puc posar-me on els meus col·legues no podran posar mai els peus”. El misteriós periodista, a qui mai li veurem la cara, ni li sentirem la veu, utilitza una càmera oculta minúscula. Vol ensenyar-nos què tenen al cap aquests joves jihadistes, mostrar com són els seus soldats “menys brillants” i desvelar-ne els trucs. El periodista és conscient de fins a quin punt arrisca la vida, però el reportatge no desprèn ni heroïcitat periodística ni sensacionalisme malgrat que està gravat d’incògnit. Només explica que, acabada la seva feina, quan els joves radicals intueixen el que ha fet, rep un missatge: “Estàs perdut, nano”. Però ell aclareix que el mouen motius personals: “Més enllà de considerar-los assassins, els considero culpables d’haver pervertit l’islam pacífic del meu pare, culpables de les mirades de desconfiança que rebo al metro”.

Veurem com el periodista aconsegueix contactar amb la cèl·lula fonamentalista. Descobrim en pla subjectiu com els coneix, quin discurs tenen, quines estratègies utilitzen per seduir-lo i quina mena de vídeos veuen. “Vull veure la diferència entre els mujahidins del teclat i els terroristes de veritat”. I entrem en el relat més inquietant. El periodista es relaciona amb naturalitat amb els joves radicals fins que li demanen col·laborar en una missió. Ha arribat un home de Síria per preparar un atemptat suïcida en territori francès i ell formarà part de l’engranatge d’aquesta cèl·lula. Durant el procés es produiran els greus atemptats de París, a la sala Bataclan. I veiem com reaccionen als fets i ens en mostren imatges insòlites que no hem vist en els mitjans. El perill del periodista és evident. Fins i tot descobrim com li han intentat parar una trampa per comprovar la seva fidelitat. Un cop desarticulada la cèl·lula per la policia (desconeixem quin paper hi ha tingut el periodista en això) arriben les conclusions: “Darrere les cares dels joves assassins ara hi veig uns penjats, uns frustrats, uns joves fàcils de manipular. No he vist l’islam per enlloc. Només uns joves per als quals la vida era massa feixuga”. L’infiltrat no només és potent com a història. Està molt ben editat i complementat amb imatges d’internet: sap vincular la trama d’infiltració individual a un context social. I és clau per entendre que el que veiem al reportatge pot estar passant a qualsevol lloc.