Els catalans i el Minotaure

Per als catalans, i per raons històriques, l’Estat és una cosa distant, inassolible

Pla general dels independentistes presos a Lledoners abans d'entrar al centre penitenciari

"El Minotaure és un personatge important de la Història i de l’actualitat. És el Poder. A vegades s’emmascara i adopta formes benvolents i pacífiques [...]. Això és l’excepció. Generalment s’allunya i es fa respectar, i cada dia que passa, més [...]. Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d’altres que no saben com fer-s’hi. Aquest darrer és el cas de Catalunya"

(Jaume Vicens i Vives, 'Notícia de Catalunya')


Les reaccions publicades a la decisió del Tribunal Suprem sobre la situació penitenciària de Carme Forcadell m’han recordat el capítol IX de Notícia de Catalunya, que porta el mateix títol que aquest article i que és un dels més interessants d’aquest llibre imprescindible. La seva tesi està continguda en l’última frase que he reproduït: que per als catalans, i per raons històriques, l’Estat és una cosa distant, inassolible i incomprensible.

La decisió del Tribunal Suprem és injusta perquè suposa reescriure les normes que s'han estat aplicant a tots els presos en el moment d’aplicar-les a uns en concret, i això suposa violar alguns principis bàsics de la democràcia liberal, i concretament el dret a la discrepància i la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, i així ho han manifestat públicament no sols intel·lectuals i polítics propers a l’independentisme, sinó molts que, com Xavier Fina, Jéssica Albiach o Jaume Asens (per citar tres noms entre molts), han estat molt crítics amb els líders independentistes empresonats. Per a aquests intel·lectuals la decisió ha sigut tan sorprenent que molts només la poden explicar com una manifestació de “venjança”.

Diria, en canvi, que aquesta decisió no ha sorprès els intel·lectuals catalans més familiaritzats amb el funcionament de Madrid. De fet, si una cosa sobta en el panorama publicat no són les manifestacions d’indignació, sinó el silenci de certs intel·lectuals inequívocament arrenglerats amb els principis de la democràcia liberal però propers –per extracció familiar o trajectòria professional– al funcionament del poder central. Em refereixo, per entendre’ns, a gent tan respectable com els integrants del col·lectiu Treva i Pau. Es fa difícil suposar que per a aquesta gent la decisió no resulti repugnant, però resulta que saben instintivament que l’Estat només respecta els drets humans quan no se sent amenaçat, perquè el poder no és un ésser que atén a raons, sinó un monstre, i és per aquest motiu que Vicens va triar la metàfora del Minotaure, el clàssic monstre devorador de persones.

En definitiva, em sembla que els catalans de bona fe es divideixen en dos grups en relació a la decisió del Tribunal Suprem, els indignats i els que han encongit les espatlles davant un fet que consideren lamentable però inevitable: que el monstre hagi esclafat els seus enemics amb les eines que ha tingut al seu abast. Podem debatre l’ètica dels uns i dels altres, però em sembla indubtable que els segons són més lúcids que els primers. En particular, els que hi llegeixen “venjança” erren de mig a mig, perquè la lògica del poder es caracteritza per la fredor. 

Vicens explica que la simbiosi entre monarquia hispànica i Estat castellà es va produir després d’un procés en què els castellans es van familiaritzar amb el Minotaure “a base de rebre’n les banyades”; banyades de les quals Catalunya havia estat protegida gràcies a les seves “constitucions”. En aquest moment, doncs, em sembla que del que es tracta és d’aprendre de la banyada que estem rebent. 

Més enllà de defensar que els catalans s’han de familiaritzar amb el Minotaure, Vicens és ambigu sobre quins han de ser els seus objectius, ja que no es manifesta optimista sobre la possibilitat que aconsegueixin participar en el poder. Per als que considerem que la millor opció és la independència, crec que les lliçons són tres. La primera, que el camí no serà fàcil, perquè el Minotaure “es farà respectar” sempre que se senti amenaçat; la segona, que només podrà ser vençut en la mesura que el preu que hagi de pagar per mantenir la seva integritat resulti excessiu; la tercera, que per vèncer-lo cal deixar de banda els sentiments i actuar amb la mateixa fredor que ell.

En aquest sentit, em semblen desencertades les demandes d’amnistia, d’indult o de qualsevol mesura extraordinària que permeti l’excarceració dels presos, perquè suposaria reduir el preu que està pagant el Minotaure. Els més fervorosos defensors d’aquestes mesures haurien de ser els màxims defensors de la unitat d’Espanya, perquè res desactivaria més l’independentisme com la generositat. A contrario sensu, res amenaça més la integritat d’Espanya que el zel de la Fiscalia i dels membres del Tribunal Suprem, els quals estan aconseguint identificar la defensa de la integritat d’Espanya amb la violació dels drets humans, un instrument que només pot utilitzar-se molt excepcionalment.

EDICIÓ PAPER 15/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF