El sensellarisme i la crisi que ve

Les persones en situació de vulnerabilitat no són només les que dormen al carrer

LAURA GUIJARRO
LAURA GUIJARRO Antropòloga, membre de GRECS de la UB i representant espanyola a FEANTSA (Federació europea d'entitats que treballen per les persones sense llar)

Ja fa gairebé dos mesos que no parem de sentir les recomanacions en matèria de prevenció per fer front a la crisi sanitària de la covid-19. Tot de mesures pensades des d’un punt de vista de tinença d’un habitatge en condicions, ja sigui de compra o de lloguer. 

Ara bé, a Barcelona, segons l'últim recompte de la XAPSLL, hi ha unes 1.000 persones que dormen i viuen al carrer i a les quals els és impossible seguir les recomanacions de prevenció que s’estableixen per evitar el contagi. Sabem a més que són un col·lectiu altament vulnerable, amb una esperança de vida d'uns 20 anys menys que la resta de la població. Si a la ja habitual manca de recursos i equipaments per atendre en les millors condicions i per facilitar l’accés a l’habitatge a totes aquestes persones hi afegim una emergència sobrevinguda com el SARS-CoV-2, el sistema es col·lapsa i fa aflorar la seva disfuncionalitat, i  intenta per tots els mitjans arreglar-ho en forma de mesures urgents com l’habilitació d’espais comuns o habitacions d’hotels.

Les persones en situació de vulnerabilitat, però, no són només les que dormen al carrer. Les pandèmies accentuen les desigualtats. Amb l’emergència sanitària, qui vivia en habitacions rellogades i sobrevivia precàriament d’activitats econòmiques irregulars, i a més no tenia contacte amb serveis socials i entitats del tercer sector, s’ha trobat sobtadament sense mitjans per mantenir l’allotjament i fins i tot per accedir a l’alimentació. L’increment del repartiment d’aliments no només està donant servei a persones sense sostre, sinó que ara per ara és l’única opció per a la cobertura de necessitats bàsiques d’un volum de gent cada cop més gran.  

Més enllà de l'emergencialisme i de totes les mesures que s’han posat en marxa, aquesta crisi ens hauria de fer reflexionar sobre les persones que veiem vivint al carrer, que són les més visibles, però també sobre les causes que provoquen les desigualtats. Un cop passada, la crisi sanitària sens dubte ens deixarà un escenari de precarietat extrema molt pitjor que l’actual. 

Si no es garanteixen uns ingressos mínims des de la perspectiva del dret a una vida digna, si no hi ha polítiques decidides i contundents en matèria d’habitatge, els serveis socials no podran donar resposta a l'onada de pobresa que ve. 

Cal, per tant, voluntat política, polítiques públiques valentes i estratègies metropolitanes que permetin atendre les persones de manera transversal des dels seus municipis, evitant la mobilitat forçada i el desarrelament. Les ciutats com ara Barcelona no poden atendre persones vingudes de tot arreu del territori. Els problemes globals s’han de resoldre des de la globalitat, demanant i exigint a Europa i als estats solucions transversals de llarg termini. 

Cal que aquestes polítiques estiguin pensades amb perspectiva de gènere. Les dones sense llar són invisibles perquè la majoria no són al carrer, ja que elles resten ocultes en habitacions de relloguer, o són explotades sexualment i laboralment a canvi d’un llit on poder dormir. La precarietat va molt més enllà del que veiem al carrer i l'explotació adopta moltes formes, sobretot quan es tracta de dones, sovint les grans oblidades. 

En definitiva, són necessàries polítiques no només de contenció, sinó de prevenció, possiblement imitant el model sanitari, que està enfocat no només a la cura i el diagnòstic sinó a la medicina preventiva. Evitar que la gent perdi la seva llar, els seus ingressos i la seva xarxa social no hauria de quedar en mans de veïns i familiars. L’aposta per les polítiques de prevenció passa per estratègies de caràcter estatal que vagin més enllà dels cicles electorals, i en què el dret a un habitatge digne i els drets humans siguin al centre. Si l’aixeta que porta les persones a situacions de vulnerabilitat no es tanca, no servirà de gaire anar tapant fuites. És responsabilitat política garantir els drets de tots els ciutadans i ciutadanes perquè ningú quedi enrere.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF