El mite de l’estabilitat

1 . POR. En nom de l’estabilitat tot està permès. Les paraules en política no compten pel que signifiquen sinó per la intencionalitat en el seu ús. Estabilitat és un dels tòpics recurrents que repeteixen tots els governs quan alguna cosa es mou fora del seu control, sobretot si ve de baix i és susceptible de tenir un cert suport ciutadà. L’estabilitat forma part de l’arsenal de mots que acompanyen la peça central de la política institucional europea: el discurs de la por. El problema de la por és que es contagia als mateixos que la utilitzen com a arma i acaba fent de la falta de coratge estil de govern. En la seva declinació en la política pràctica, l’estabilitat consolida dos tòpics del pensament conservador: atenció a fer canvis, perquè no hi ha alternativa; i el millor és no ficar-se en política. Alarmant deriva de la democràcia cap a l’aristocràcia dels presumptes experts.

El discurs de l’estabilitat és un parapet per no obrir el joc. A Europa la democràcia s’ha anat empetitint enmig de la cultura de la indiferència. El marc definit per conservadors i socialdemòcrates —el paradís de l’estabilitat— és molt estret, i al final molta gent se n’ha sentit fora i ha dit prou. Els vells partits no van captar els canvis socials, no van obrir joc i ara veuen arreu amenaces populistes a l’estabilitat. El mite de l’estabilitat, col·locat al centre de l’altar de les institucions europees, ha permès sotmetre les polítiques nacionals a les exigències europees. En resposta, els ciutadans es repleguen en l’espai nacional perquè es allà on encara es poden fer escoltar. I als vells partits els fallen els reflexos.

L’estabilitat també es una manera de negar la realitat de la política. La política és lluita pel poder. En la democràcia hi ha un llindar: la meitat més u. La disputa per arribar-hi porta inevitablement a la simplificació amic/enemic. Precisament per això la democràcia ofereix un conjunt de regles que si funcionen canalitzen el conflicte i eviten l’abús de poder. Cal engreixar-les, adaptar-les als canvis culturals i socials, i no tenir por a la gent. Però l’estabilitat és també un eufemisme per expressar la desconfiança dels que manen respecte de la ciutadania, el poble ignorant, susceptible de deixar-se endur pels sentiments i deixar-se enredar pels demagogs. Una idea molt instal·lada en el pensament conservador: allunyem el poble de les decisions en favor de l’estabilitat. El problema és que la gent se n’ha cansat i ha decidit donar guerra. I si els partits tradicionals no són capaços de donar-los espai, se n’hauran de buscar d’altres. Europa es repolititza.

2 . CLAUSURA. Matteo Renzi ha tingut el coratge que no tenen d’altres, però li ha faltat sensibilitat. Ha volgut reformar la Constitució, però s’ha cregut totpoderós. Ho ha fet sol, sense buscar consens, pensant a poder governar al seu aire durant molt temps. I li han dit que no. El jove Renzi no esperava que la joventut no el seguís: la fractura generacional és un dels grans problemes d’Europa. Les institucions no els integren. Les expectatives decauen. Renzi ha dimitit, com no podia ser d’altra manera. Però el president Mattarella li demana calma en nom de l’estabilitat. Europa està tan carregada d’estabilitat que qualsevol dia el vaixell s’enfonsarà de tant pes. És dinamisme el que falta, és capacitat d’incorporar i mobilitzar la gent, encara que això obligui a més els que manen. Mattarella demana calma per tranquil·litzar Brussel·les, diu a Renzi que aguanti fins a aprovar el pressupost i busca primer ministre. Seria el quart sense passar per les urnes. Primer Monti, escandalosament imposat per Europa; després Letta, home de compromís per salvar el fracàs de Bersani, fins que Renzi el va desplaçar amb un cop d’estat de palau. Ara Padoan? ¿Democràcia o combinazione? Quan la ciutadania diu que no, cal donar-li la paraula perquè decideixi qui ha de manar. ¿O és que l’estabilitat ha clausurat la democràcia?

EDICIÓ PAPER 23/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF