Publicitat
Publicitat

Contra la dominació dels experts

1 . FALS DIÀLEG. La transversalitat com a camí que no porta enlloc. Diu Luis Garicano, un dels intel·lectuals orgànics de Ciutadans, que cal pactar una llei d’ensenyament entre tots els partits, deixant de banda els temes incendiaris: la religió, la concertació i la qüestió lingüística. Eludir els temes sensibles no és concertació democràtica, és una irresponsabilitat. No es pot governar només en funció d’allò en què s’està d’acord.

Davant de la situació de bloqueig postelectoral que viu Espanya, les apel·lacions al diàleg són constants. Però ¿algú s’ha entretingut a plantejar què vol dir de veritat diàleg? Dialogar no és asseure’s a parlar. Dialogar només té sentit a partir de la disposició a entendre l’altre. I entendre no és només ser capaç de discernir sense prejudicis el que diu o el que defensa l’interlocutor, que ja seria molt per començar. Requereix també ser sensible als arguments de l’altre si ens resulten convincents. No hi ha diàleg real sense la possibilitat que els protagonistes modifiquin la seva opinió inicial. Per això és grotesc que es parli de diàleg i es comenci enumerant allò que no es prendrà en consideració. Garicano anuncia les línies vermelles en educació, però el referèndum català i la imputació de l’etiqueta populista (per negar-los l’homologació per governar) als qui gosen dir coses fora dels paràmetres del que s’ha consagrat com a possible, són les dues fronteres més manifestes. Tanmateix, on n’hi ha de molt rellevants és en economia, però se’n parla poc, perquè a tots els tremolen les cames a l’hora de desafiar els poders contramajoritaris. Parlen de diàleg, però el guió ja està escrit. Només cal que els actors s’hi ajustin. Al diàleg per la via del veto.

2 . NEGOCIACIÓ I TRANSACCIÓ. Diguem les coses pel seu nom: no parlem de diàleg, sinó de negociació i transacció, que és molt diferent. El diàleg requereix el reconeixement ple de l’altre (en pla d’igualtat). La negociació és funció de la relació de forces. I es tradueix en una transacció, en què aparentment tots cedeixen, però uns més que altres. Així és la política, que massa sovint oblidem que és lluita pel poder. Per això són ofensius aquests discursos que parlen de la superació de les diferències i de l’interès general. No hi ha altre interès general que el del que té l’hegemonia, és a dir, la capacitat de fer creure que el seu interès és el de tots.

És grotesc que es parli de diàleg i es comenci enumerant allò que no es prendrà en consideració

¿O és que algú pot creure realment que les polítiques d’austeritat, que han tingut com a efecte polític la definitiva liquidació de la socialdemocràcia, sense ànima per oposar-s’hi, eren d’interès general? Recuperem el sentit del projecte polític: sobre les idees, que són susceptibles de ser discutides, i no sobre els ideals, que, com deia Julio Caro Baroja, són una simplificació “conforme a una espècie d’esquema maniqueu segons el qual el Bé està de part seva i el Mal és a l’altre costat, i defensant el Bé es pot arribar a tot”. Les societats són cada cop més individualistes, però les grans conquestes en llibertats i drets de les persones han sigut sempre col·lectives. L’absència de projectes capaços de representar interessos de sectors amplis (i no només de presentar com a generals els d’una minoria) és el que està conduint Europa a una crisi política i moral profunda. I és el que està impedint que, a Catalunya i Espanya, la crisi del règim espanyol es converteixi en una gran oportunitat. No s’ha de tenir por de l’emergència de la política contra la dominació dels experts. Fent les transaccions necessàries per poder seguir avançant, però dibuixant objectius reals i realistes, i amb la credibilitat necessària per no perdre’s en les ziga-zagues (que, per posar dos exemples concrets, és el mal que afecta Convergència i els socialistes).

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF