Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

El pare

El pare, sense que tu en siguis conscient, comença a lligar-te a la pilota i al camp de terra enduent-se l'esposa (i el cotxet) al futbol. Quan ja t'aguantes uns minuts dret entre un cop de cul i un altre, porta a casa una pilota de plàstic. Un dia te la deixa portar al camp, i acaba donant feina a la mare perquè la segona meitat està a punt de començar, els jugadors i l'àrbitre ja aixequen pols en ingressar a l'arena i el nen encara és per allà al mig jodiendo con la pelota , manllevant Serrat.

El pare, quan creu que el nen ja ho pot assimilar, et guia sobre qui som nosaltres i qui són els altres, i com van vestits "ells" i "els nostres". Amb els anys, respectes la majoria de les seves indicacions però d'altres, de vegades per factors empírics, es difuminen o es matisen. El pare, sortint de treballar, t'enfila en un R5 groc i condueix fins a la porta d'un respectat hotel de luxe (aleshores, l'únic hotel de luxe) on descansa un enorme futbolista que acaba de passar un tràngol. No en recordo la cara, però sí el botí, la pilota de plàstic firmada, un tresor al dormitori de casa mentre la inscripció va ser llegible. Vull pensar que quan, en la seva actual tasca de delegat del seu equip, vaig recordar aquell instant al jugador, la tinta va reviure fos on fos la pilota, firmada per un tal Quini.

El pare mira el Mundial 82 amb tu i et diu que hi ha un jugador italià molt bo que es diu Paolo Rossi. Ets massa petit perquè t'expliqui què és el Totonero, però ja comences a preguntar-te si Rossi és tan bo com en Morató o en Serra. El pare (i la mare) tenen la paciència de respondre afirmativament a les peticions d'una bossa de patates a mitja part, a casa i fins i tot a fora. El pare et porta per primer cop a un gran estadi però no t'adones que abans del partit gros et regala un petit bocí d'història, veure el València a Segona perdent al Miniestadi: 1-0, gol de Carlos. Però el pare jugava a balonsesto , era aler i bon llançador de mitja distància al Sant Josep de Girona, i un dia et fa escoltar un càntic que és gairebé història del bàsquet espanyol: " Ea, ea, ea, Cabrera se cabrea ".

El pare, possiblement (mai ho he tingut clar), et marca un camí de futur quan el veus al club, al vetust despatx del precari estadi local. Diu unes alineacions per un micròfon i a fora se'l sent molt fort, i la gent l'escolta. El pare t'encoratja a començar a jugar a futbol en les categories de base locals, però et ruboritza fet un feix de nervis a la banda. Et continua animant quan proves altres alternatives esportives fins que entén que allò del micròfon et crida l'atenció sobre manera. T'esperona, t'aconsella, mostra les inquietuds d'un pare als inconscients que donen a un mocós l'oportunitat de parlar i escriure en públic. Coses de ser de poble, tothom es coneix, i en el món del futbol, més. El pare et guia pel tortuós i desagraït camí de l'adolescència, travessant el pedregar de l'accés a les oportunitats laborals. Encara llavors no era una pista impracticable.

El pare transmet i comparteix coneixements amb tu d'allò que ha viscut, en una altra posició, i que, com vas voler, acaba sent el teu mitjà de vida, explicant les coses que hi passen: el futbol, el maleït futbol. Amb el temps, en l'experiència conjunta del futbol televisat, l'autoritat paternal desapareix i qüestiones els seus punts de vista. El pare és el teu principal crític. Però, sobretot, continua posant per davant el futbol de casa, i manté el carnet de soci del que hauria de ser l'equip del poble en uns anys esportius i institucionals revirats com la carretera que es veu des de la seva localitat a la tribuna.

I, en una data assenyalada, conclous que al pare el felicitaràs, li agrairàs tot el que ha fet per tu i t'aprofitaràs de la bona fe del cap d'esports del diari per dedicar-li un article.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF