Les vies del procés

L’esprint final o una etapa més?

L’acord amb l’Estat arribarà si el sobiranisme transmet que està disposat a una ruptura unilateral

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Tothom es prepara per a una tardor política especialment calenta a Catalunya. La més calenta de les últimes dècades, sens dubte. Mentre les entitats de la societat civil enllesteixen els preparatius de les seves mobilitzacions a Barcelona o Tarragona, molts ciutadans ho viuen expectants. La tieta Maria de Cal Pié fins i tot ha posat una espelma a la Mare de Déu del Carme per poder votar el 9-N. D’altres ho viuen amb una certa angoixa, o cansament. I, esclar, també n’hi ha que s’ho miren més de reüll, més ocupats de la supervivència quotidiana que d’aquest procés que potser encara no els ha interpel·lat prou directament.

Sigui com sigui, els pròxims mesos seran intensos. Per Nadal la situació política catalana serà, en un sentit o en un altre, substancialment diferent de l’actual. Ara bé, no sembla aconsellable per a la salut de ningú prendre’s aquesta tardor com qui encara els últims metres d’una marató. Perquè, en aquest cas, enlloc està escrit que al quilòmetre 42 -el 9-N- hi trobem la línia d’arribada. De fet, qualsevol solució al bloqueig que s’albira, tant per la via del trencament com de l’acord, és complexa i necessitarà temps.

És cert que en el passat recent hem viscut a Europa algunes independències sobtades, d’estats que van prendre cos d’un dia per l’altre. Però no sembla que aquest sigui l’escenari més probable a Catalunya, ateses les circumstàncies. De fet, el govern escocès ha proposat un període de transició de 18 mesos des d’una hipotètica victòria del sí fins a fer efectiva la secessió. Els assumptes a afrontar fins a culminar la separació són tants i tan complexos que ningú planteja la independència per l’endemà del referèndum.

L’estratègia de Madrid

Tampoc les altres possibles sortides sembla que hagin de ser ràpides. Una solució negociada en forma de nou encaix de Catalunya dins d’Espanya és poc probable en les actuals circumstàncies, i per tant necessitaria que abans es produïssin alguns canvis importants a Espanya. I, evidentment, ningú amb un mínim de sentit de la realitat pot esperar que l’independentisme, davant la impossibilitat de poder votar el 9-N, es desinfli d’un dia per l’altre com un suflé.

El govern espanyol fa temps que ha posat les seves cartes damunt la taula. El dret a decidir no té cabuda en el sistema polític i institucional espanyol. La independència és jurídicament impossible i, a més, tampoc no hi ha cap disposició a negociar una alternativa seriosa. El missatge que emeten és clar: no hi ha cap possibilitat d’una independència pactada i tranquil·la com la que voldria la majoria del sobiranisme.

Assumir el cost o renunciar

Aquesta resistència a la negociació té costos per a la imatge internacional d’Espanya. L’editorial del New York Times de dijous passat n’era una nova mostra. Però, des del punt de vista de l’Estat, aquesta estratègia és plenament racional. Es basa en la idea que el gruix de la societat catalana, tot i que pugui desitjar la independència, no estaria disposada a assumir els costos d’un trencament traumàtic i, per tant, si aquesta és l’única opció que se li deixa, preferirà renunciar a l’aventura sobiranista.

Potser no els falta raó. De fet, així cal interpretar els dubtes expressats últimament per alguns consellers del govern. L’únic problema d’aquest plantejament és que tothom sap que un trencament traumàtic no només seria costós per a Catalunya: també ho seria -i molt- per a Espanya. Per això es pot esperar que, en última instància, davant la disjuntiva entre una independència pactada i una d’unilateral, a l’Estat hi hauria fortes pressions internes i externes per arribar a un acord.

Ara bé, a aquesta situació només s’hi podria arribar si el sobiranisme és capaç de transmetre que, abans de fer marxa enrere, està disposat a la ruptura unilateral. És el que en la teoria de jocs s’anomena l’amenaça creïble. En aquest sentit, els dubtes dins de l’executiu català són importants per a l’Estat, perquè llancen missatges que fan pensar que, de fet, hi ha una part del sobiranisme que no està disposada a aquest trencament.

Consulta o eleccions?

Abans d’això, però, caldrà prendre moltes decisions a una banda i a l’altra. En el camp sobiranista es parla molt sobre quin hauria de ser el següent pas en cas que, com s’espera, la llei de consultes i el decret de convocatòria quedin suspesos pel Tribunal Constitucional. Moltes veus han subratllat les dificultats logístiques i polítiques que comportaria una consulta sense l’empara legal espanyola. I aquestes dificultats s’han de prendre seriosament, però una consulta amb la cobertura institucional de la Generalitat no seria, en cap cas, una reedició a gran escala de la d’Arenys de Munt, com sovint es diu.

Ara bé, aquesta consulta tampoc no seria el pas definitiu, que hauria de fer-se en un procediment validat per les parts i/o la comunitat internacional. El que cal ponderar, més aviat, és fins a quin punt això sacsejaria prou l’escenari polític per esquerdar el mur que ha aixecat l’Estat davant d’aquest procés.

L’alternativa a la consulta, tanmateix, no és clara. Primer, perquè renunciar-hi per un obstacle fàcilment previsible inevitablement deixarà un regust de frustració en una part important del sobiranisme. I segon, sobretot, perquè el que sovint es menciona com a pla B -la proclamació de la independència després d’unes eleccions- és un escenari encara més complex i exigent que la celebració unilateral de la consulta.

És possible, tanmateix, que calgui convocar unes eleccions avançades si la celebració de la consulta es fa materialment impossible. Però, més que un substitut del referèndum, segurament serien un pas previ necessari per plantejar-lo amb forces renovades. Perquè, de fet, en el món democràtic, les qüestions de sobirania es dirimeixen en referèndums. És lògic que el món esperi una votació explícita i clara, i no un procés electoral en què, inevitablement, es barrejaran moltes altres qüestions. I més en un moment de crisi política i econòmica com el que vivim.

La incertesa política de l’endemà de la prohibició de la consulta

Si hi ha hagut un element que ha caracteritzat el procés polític català ha sigut, més enllà del caràcter pacífic, la unitat i el consens social. En va ser un exponent l’acord del 12 de desembre del 2013 sobre la data i la pregunta. Però la unitat no està garantida en totes les fases. La prova de foc arribarà amb la previsible prohibició del 9-N del TC. Mas convocarà els partits per consensuar la resposta. Els plans B són diferents. Tal com va avançar l’ARA, el president no és partidari de fer la consulta si el TC la veta, i busca pactar el seu pla B amb ERC oferint eleccions plebiscitàries ja. Junqueras, però, no ho vol si no s’arriba fins al final amb la consulta, que considera que és l’escenari que genera més consens. L’hipotètic front comú no inclou una declaració unilateral d’independència que CDC no concreta i Unió rebutja. Tampoc la CUP no es vol moure del 9-N i ja es prepara per promoure la desobediència. ICV-EUiA és més ambigua i no vol ni parlar de succedanis de la consulta. Deixa entreveure que amb una prohibició del TC caldrà fixar-se en un eventual canvi de correlació de forces al Congrés el 2016 que faciliti una consulta acordada amb l’Estat.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF