Constitucions

“Al càndid ciutadà li he de confessar que, si la política de govern en qüestions vitals que afecten a tothom ha de ser irrevocablement fixada per les decisions del Tribunal Suprem [...], el poble perdrà la seva sobirania havent dimitit del seu govern i deixant-lo en mans de l’eminent Tribunal”. Són paraules d’un Abraham Lincoln que recordava el cas Dred Scott, pel qual el Suprem nord-americà havia sentenciat que els afroamericans no havien de ser tractats com a ciutadans lliures i iguals. L’estat no pot sobreviure si la ciutadania no participa en la identificació de solucions polítiques als problemes comuns. En democràcia el poble és el sobirà, l’última instància.

La Constitució americana està basada en la llei, i són els tribunals els que la interpreten i la desenvolupen. Malgrat el preàmbul de la Constitució (“ We the people... ”), els pares fundadors desconfiaven de la democràcia; així, el 1791 van consignar els drets i obligacions en la Constitució i després en les lleis. Lògicament calia un Tribunal Suprem per dirimir al voltant de la Constitució. La Constitució, al llarg de 250 anys, ha estat objecte de nombroses esmenes per adaptar-la a les necessitats canviants de la societat. El nivell de detall del text constitucional és molt alt, i això és el que ha obligat a esmenar-lo al llarg del temps. Aquesta és la limitació del sistema americà, on els jutges són essencials en el desenvolupament de la Constitució. Els legisladors fundacionals tenien un temor implícit a “la tirania de la majoria”, estaven determinats a protegir les minories, i aquesta desconfiança és la que reforça la importància d’un text, la Constitució, per sobre del debat polític.

En el cas britànic és la política, la majoria que guanya sobre la minoria en democràcia, la que determina els drets i les obligacions. Només aquells drets incontestables que es consideren fixos i immutables, i que per tant han d’estar més enllà del joc i l’equilibri de les majories i minories -el dret a la vida, a la llibertat d’expressió, a la propietat privada, etc.-, han de ser protegits pels tribunals que interpreten les lleis. Les lleis, en aquest ordenament jurídic i polític, són poques i fonamentals.

Aquesta Constitució britànica no escrita tracta els poders de l’estat com a matèries subjectes a la decisió del Parlament. Qui els exerceix és el govern i els ministres, que també responen al Parlament.

En una democràcia, els jutges són nomenats pel Parlament, i es podria argumentar que per defensar els drets i determinar les obligacions dels ciutadans és indiferent recórrer als jutges perquè interpretin la Constitució -sistema americà- o recórrer directament al Parlament -sistema britànic-. Però no ho és. Recórrer a les decisions del Parlament és un camí directe, i recórrer als jutges nomenats pel Parlament és un camí indirecte i regulat que sovint acaba viciat, perquè roman inalterat malgrat el canvi de majories al Parlament. En el mandat del president Obama, la Cambra de Representants va impedir el nomenament de més de 100 jutges federals; ara Trump els ha pogut nomenar. El sistema judicial americà serà controlat durant més de 20 anys per un grup de magistrats extremadament conservadors i, donat el marc jurídic, això tindrà efectes determinants per al funcionament de la política. Un abús de la llei. A Espanya, amb un sistema constitucional basat també en la llei, el Consell General del Poder Judicial ha nomenat 50 jutges en un període de mesos malgrat que el president i altres membres tenien el mandat caducat. La influència d’aquests jutges serà important i imposarà al poble una interpretació de les lleis que el poble no ha triat. Una violació de la democràcia.

Aquesta deficiència del sistema fa inevitablement precàries l’estabilitat i la neutralitat d’un sistema basat en la llei, com passa als EUA i en la majoria dels estats democràtics excepte al Regne Unit. Per dirimir qüestions de principi és indispensable l’ús de la política. Però, encara més: portar el conflicte polític a la llei i a la interpretació dels jutges rigidifica el sistema i dificulta el debat i el consens, com hem patit a Espanya en els darrers anys en relació al problema de Catalunya. És simplement un frau a la democràcia. De Gaulle i el seu assessor René Cassin van intentar, amb la Constitució de la V República el 1958, pal·liar aquesta carència substituint els jutges pel sistema administratiu al zenit del qual hi ha el Consell d’Estat. Amb el temps no se’n va sortir...

Entre els dos ordenaments jurídics descrits hi ha una diferència fonamental: el grau de confiança en la ciutadania, alt en el cas britànic, baix en el cas americà. És per això que el magistrat americà Learned Hand confessava el 1942: “Si la societat perd el seu sentit de moderació i equilibri, cap tribunal la podrà salvar; si contràriament aquest esperit creix i s’enforteix a la societat, no precisarà de cap tribunal; si la societat i el govern que la representa s’evadeixen de la seva responsabilitat i la traslladen als tribunals, l’esperit que l’ha d’animar acabarà morint”.

La Constitució és el marc de regles amb el qual prendre les decisions col·lectives. Si les viciem, el marc esdevé inútil i la ciutadania l’acabarà refusant. I a Espanya ho estem fent des de 1978.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF