Plataformes digitals: gratuïtat i monopoli

La consciència d'impotència per part dels governs enfront de les tecnològiques és cada cop més clara

Una treballadora a l'oficina de Google a Zuric / CHRISTINA HARTMANN / REUTERS

Les mesures de confinament i de teletreball han augmentant molt l'ús de les plataformes digitals (Google, Facebook, Alibaba, Instagram, Twitter...) i han intensificat la preocupació per la seva creixent dimensió i poder. Un poder que els permet passar per sobre de molts drets de les persones i competir amb avantatge amb molts governs democràtics. Fa poc vaig llegir que l’administració nord-americana es plantejava aplicar a Google la llei antimonopoli i em va resultar curiós que es formulés així. La consciència d’una certa impotència per part dels governs és cada cop més clara. Vull ara recordar com s’ha fet front a situacions semblants al segle XX, i buscar raons per les quals ara no es vol o no es pot fer el mateix.

1. Polítiques antimonopoli. Els ciutadans necessitem multitud de serveis. Alguns, com ara la sanitat o l’educació, són tan importants que s’han convertit en un dret universal i, com a tal, tenen un caràcter gratuït i es gestionen des del sector públic, directament o en forma de concessió ben regulada. En el cas d’altres serveis que es prestaven i es presten en règim de mercat lliure, existien i existeixen unes regles especifiques i un servei de vigilància per evitar que l'excessiva dimensió de les empreses que els presten permeti un abús de la seva posició dominant a l'haver eliminat la competència. Per això es va arribar a imposar el fraccionament de grans empreses en altres de més petites que competissin en benefici dels usuaris, i que permetin preus més baixos i augmentar la qualitat del servei. Recordeu, el segle passat, el cas de les petrolieres o el de les operadores telefòniques.

La creixent extensió del sector dels serveis digitals està creant problemes similars però amb característiques noves que obliguen a unes polítiques diferents, ja que algunes de les regles i conceptes anteriors no són vàlids.

La creixent extensió del sector dels serveis digitals està creant problemes similars als de les petrolieres o les operadores telefòniques el segle passat

2. Gratuïtat. Un dels grans avantatges de la política antimonopoli era la reducció dels preus per a l’usuari, però ara el fet que els serveis digitals siguin normalment gratuïts elimina aquest objectiu. Tot i que, en realitat, no és cert que siguin gratuïts. La possibilitat d’accedir als serveis digitals sense necessitat de pagar per aquests serveis no vol dir gratuïtat. L’usuari no paga en diners, sinó que, voluntàriament o de forma inconscient, entrega a canvi a l’empresa una gran quantitat de dades personals de tot tipus. Aquesta les farà servir directament per a altres finalitats o les revendrà a tercers; també en traurà molt profit llogant espais publicitaris, molt valuosos per a la gran audiència i perquè, combinada amb l’ús de les dades, la publicitat pot ser molt més seleccionada, personalitzada o feta a mida de les característiques dels receptors, i per tant molt més eficaç.

3. Dimensió. L'aparent gratuïtat fa que el nombre de persones que utilitzen la plataforma sigui molt gran, ja que apuntar-se a un servei interessant sense cap cost és molt temptador. Això fa que el volum d'usuaris estimuli el seu creixement, i es converteix en un procés continuat d’autoacceleració. Els centenars de milions de seguidors de les grans plataformes ho fan palès i aquestes plataformes estan arribant a uns límits d’usuaris que no s’havien vist mai en els monopolis d’altres temps. És per això que no és d’estranyar aquest creixement del sector, amb totes les seves conseqüències positives però també amb perills, com ara la difusió d’informacions falsejades o d’opinions no ajustades a un codi ètic, que estem patint des de fa anys, tant el camp comercial com pel que fa al funcionament de la democràcia.

La incapacitat dels governs de fer front al fenomen es deu en gran part a una manca d’eines adequades, però també a la por relacionada amb la possible reacció de la ciutadania. Quan una actuació antimonopoli porta a la reducció dels preus cobrats als usuaris és benvinguda, però en aquest cas això no passaria. A més, la regulació necessària pot ser vista com una limitació de llibertats en l’espai digital, pensant erròniament que aquesta llibertat no ha de tenir límits. Pensem que la llibertat de circulació de vehicles en carreteres o carrers ha de tenir semàfors i límits de velocitat per raons de seguretat...

4. Responsabilitat. Crec que la regulació que ens cal no ha d’estar enfocada, com abans, ni al preu ni a la dimensió, sinó a la responsabilitat, sobretot en dos aspectes. Responsabilitat de les empreses en les finalitats d’ús de les dades recollides, en els límits d’aquest ús i en l’exigència d’autorització personal per a la seva comercialització. Cal també establir una responsabilitat subsidiària de les plataformes en el cas de difusió de segons quines informacions, i d’una forma molt especial en el cas que tinguin un origen anònim o falsificat. És clar que aquestes possibles restriccions no són gens benvingudes en el si de les empreses, i és clar que aquesta és una altra de les raons per a l'evident inacció de molts governs, tenint en compte que ells són a vegades els que també les utilitzen pel control dels seus ciutadans o com un element de geopolítica en les seves relacions de competència comercial o política respecte d’altres països.

En resum, no pot ser que els avenços tecnològics no vagin acompanyats d’unes noves polítiques de regulació necessàries i que es deixi un buit legal que permet que alguns grups se’n puguin aprofitar. S’han de revisar les mesures d’acord amb les noves capacitats i adaptar-les als nous problemes que es poden crear.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF