La nòvia normal de Keanu Reeves (és notícia)

Les nòvies i dones de la majoria de futbolistes i les de vells verds de l’estil Silvio Berlusconi tenen una projecció mediàtica tan gran que han aconseguit crear -elles i ells- una concepció predeterminada del que se suposa que han de ser les dones dels homes heteronormatius amb èxit. De veure tants cops en diaris i revistes noies pràcticament idèntiques, amb noms irrellevants i intercanviables, que són presentades sempre com “la dona de”, s’ha creat una espècie de mite que quan un d’aquests homes té èxit -l’eufemisme amb què se sol parlar dels diners i/o el poder- ja se sap de quin tipus de dona anirà acompanyat. És a dir, no es pot entendre que l’ home d’èxit no triï la dona amb els mateixos criteris d’acceptació social que tria el Lamborghini, estiuejar a les Maldives o el Vacheron Constantin.

Doncs bé, aquesta esposa ideal de l’imaginari mainstream ha rebut un sotrac meravellós aquesta setmana, cosa que ha obert una nova etapa sociomental que podríem anomenar Keanu Reeves, gràcies per il·luminar l’heteropatriarcat. I és que l’actor, de 55 anys, va fer acte de presència diumenge passat a la gala LACMA Art+Film, organitzada per Gucci a Los Angeles, de la mà de la seva nova parella, Alexandra Grant, després de dècades de no fer cap aparició pública acompanyat de ningú.

Acte seguit, mitjans d’arreu del món van titular les seves cròniques començant pels atributs d’ella, que no els han quadrat gaire i no s’han pogut estar de fer-hi referència. Alguns mitjans, conscients de la seva misèria, han qualificat Grant de “sorprenent”. D’altres, aliens a la seva misèria, n’han dit directament que “no és l’actriu de Hollywood ni la model que la majoria dels galants del cinema triarien per posar a les revistes”. Una frase que dona per fet que la dona que un actor tria -sempre tria ell, eh...- ha de ser adequada per a un reportatge gràfic de l’ ¡Hola! o del Vanity Fair.

Mediocritat rosa

Vistes les presentacions fetes per la premsa rosa de la nova nòvia de Reeves, cal dir que la dona no és ni de color verd, ni té dos caps, ni és de Vox. Perquè després d’aquestes cròniques ho podria semblar. Però tanta mediocritat descriptiva es deu exclusivament al fet que és una dona normal. I això es veu que resulta incòmode a determinats mitjans i la seva clientela. Els resulta altament decebedor que només tingui nou anys menys que ell -i no trenta...-, que no es tenyeixi els cabells blancs de ros, que no sigui producte de la cirurgia ni de l’obsessió pel fitness, que tingui un ofici que la fa lliure, que triomfi dins del seu sector -és pintora-, que a Instagram pengi quadres i no fotos d’ella mig nua o que ja tingués una vida públicament rellevant abans de començar a sortir amb l’actor.

Era lògic explicar tot això en clau positiva, no? Doncs entre explicar-ho com a bo o simplement no explicar-ho perquè el famós és ell han triat explicar-ho com a cosa dolenta. Deu ser perquè en el fons els fereix que s’atreveixi a ser una dona tan natural i comuna havent de ser una figura pública. Després diran que el feminisme ja no cal.

¿S’imaginen que digne que hauria sigut titular “Keanu Reeves surt amb una prestigiosa artista de Los Angeles”? Un titular així no deu donar clics. Deu ser més rendible posar la dona al centre i assenyalar totes les coses d’ella que no són normatives en el món del paper cuixé i del seu masclisme. Però sense dir que són defectes, eh, només insinuant-ho. Així no se’ns esvalota Twitter. I si al final tots els prejudicis nocius que van implícits en aquests enfocaments editorials s’inoculen en el lector sense que se n’assabenti i es perpetua l’heteropatriarcat, doncs és igual. Perquè com que la majoria de portadors del gen no en són ni conscients, surt gratis.

Mètode Pravo

Definitivament, quan la societat et va tan en contra t’agafen ganes d’aplicar el mètode de la cantant Patty Pravo, que és dir i fer el que penses i, mentre et critiquen, passar-t’ho molt bé. És el que fa ella ara que té 71 anys -era amb Keith Richards quan va caure de la palmera a Fiji!- i el que ja feia en la conservadoríssima Itàlia que la va veure triomfar als seixanta.

En una entrevista concedida a Il Corriere della Sera, sorprèn com la veneciana encara resulta escandalosa si la poses en consonància amb els seus grisos companys de professió: de la seva època i d’ara. Entre d’altres, la cantant de La bambola diu que s’ho va passar molt bé vivint en poliamor a Roma quan era jove, que no va ser condemnada per bigàmia perquè en realitat era trígama i això no estava tipificat com a delicte, o que va passar tres dies a la presó per possessió de marihuana i que no es va disculpar mai. “Que quedi ben clar que aquest tipus de publicitat no m’agrada gens, com tampoc m’agrada la cocaïna”, va dir en una roda de premsa convocada per ella al sortir.

Tant de bo ja no calgués adoptar posicions tan contundents per fer reaccionar la societat, però revertir el declivi conservador que estem vivint necessita això i més. I és que, de tant seguir el joc a la ultradreta, d’aquí un parell d’eleccions generals els debats que acabarem tenint seran com els dels anys seixanta. I mentre repetim debats, Pensiero stupendo mai ens deixarà de semblar moderna. Escoltin-la. Crec que és el millor que sentiran avui...